Un drama sobre l’avortament sacseja la Mostra de Venècia

Per a la premsa que acudeix als festivals cinematogràfics, elucubrar sobre les decisions que prendrà el jurat és un costum tan inevitable com en definitiva inútil; en 9 de cada 10 ocasions aquestes prediccions resulten tenir més aviat poc a veure amb la realitat. I, malgrat això, és molt temptador donar per fet que ‘L’événement’, presentada aquest dilluns a competició en la Mostra, ja figura entre els títols favorits dels jutges de cara al palmarès. Per diversos motius: és el tipus de pel·lícula que agita consciències i a la qual se sol penjar l’etiqueta –d’altra banda molesta– de ‘cine necessari’; la firma una dona, Audrey Diwan, i tot i que en un món just la qüestió de gènere no hauria de ser un criteri a l’hora de repartir premis, està bé que ho sigui en un que durant tant temps ha vetat les directores de competicions com aquest festival; i és una pel·lícula formidable, tant pel seu rigor formal i narratiu com per la seva capacitat per provocar-nos un nus al coll. Transcorre a França en una època, principis dels anys 60, en què avortar allà –com en tantes altres parts– era il·legal fins i tot durant les primeres etapes de la gestació. Durant una visita al ginecòleg, la jove protagonista descobreix que està embarassada, i el que ve després és la seva desesperada recerca d’una solució per deixar d’estar-ho al més aviat possible. La càmera de Diwan es manté enganxada al personatge mentre manté una batalla amb el seu propi cos, se sent cada vegada més aïllada de l’entorn però també més escrutada, i s’aferra a les clandestines mostres de sororitat com si li anés la vida en això. De fet, li va en això. Per la seva eficàcia a l’hora d’endinsar-nos en la psicologia de la noia, ‘L’événement’ porta a la ment un altre –magnífic– drama recent centrat en l’assumpte, ‘Nunca, casi nunca, a veces, siempre’ (2020), i l’angoixa visceral que genera en l’espectador fa que s’assembli a ‘4 meses, 3 semanas, 2 días’ (2007), potser la més famosa de les ficcions sobre l’avortament. Per descomptat, part d’aquest contundent impacte dramàtic té a veure amb el fet que, malgrat estar ambientada cinc dècades enrere, i considerant l’auge de la ultradreta i les associacions provida al voltant del món, la nova pel·lícula pot funcionar també com a advertència davant el futur. Pare i fill Tampoc l’altre títol presentat dilluns a concurs és precisament el tipus de pel·lícula que t’alegra el dia. Segon llargmetratge del veneçolà Lorenzo Vigas –que va guanyar el Lleó d’Or gràcies al primer, ‘Desde allá’ (2015)–, ‘La caja’ transcorre a l’estat mexicà de Chihuahua, un dels llocs amb més índex d’assassinats i desaparicions i més nombre de fosses comunes del món. Mentre retrata un adolescent desesperat per aconseguir l’amor del seu pare, un tipus carismàtic i monstruós que funciona com a metàfora de tants líders llatinoamericans, la pel·lícula desenvolupa un mostrari de tot el dolent que hi ha a Mèxic: corrupció, crims, pobresa, racisme, abusos de classe, feminicidis i explotació laboral, entre altres misèries. Vigas contempla la porqueria amb una austeritat dramàtica i una falta de tremendisme admirables, però això no impedeix que ‘La caja’ sigui el tipus de pel·lícula de la qual surts amb ganes de dutxar-te.

Un drama sobre l’avortament sacseja la Mostra de Venècia

‘L’événement’, d’Audrey Diwan, eleva una ferma candidatura al Lleó d’Or

El més llegit