El nou llargmetratge de Mariano Cohn i Gastón Duprat és excepcional en el sentit més literal del terme. La majoria de les pel·lícules centrades en el procés de fer pel·lícules, al cap i a la fi, tendeixen a caure en la indulgència i fins i tot la vanaglòria, i es tracta d’una altra cosa molt diferent. «No ens agrada gens aquesta mirada romàntica i autocomplaent que el cine sol adoptar quan parla de si mateix», assenyala Cohn en aquest aspecte. «És un cofoisme bastant patètic».