L’idil·li entre Pedro Almodóvar i la Mostra de Venècia ja és oficial. Al cap i a la fi, ‘Madres paralelas’ és la primera pel·lícula que el cineasta –que competeix pel Lleó d’Or– estrena aquí després de ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’ el 1988, amb la qual va aconseguir un premi al millor guió que va tenir gust de derrota; amb el temps Almodóvar va convertir Cannes en el seu festival predilecte. En els últims temps, no obstant, hi ha hagut intercanvi de coquetejos. Fa dos anys, la Mostra va concedir al manxec un premi honorífic que va servir per llimar asprors, i 12 mesos després ell va venir a Venècia en plena pandèmia per presentar el curt ‘La voz humana’ i enllustrar així una alfombra vermella deserta d’estrelles. Aquest dimecres, la presentació de ‘Madres paralelas’ ha proporcionat a la 78a edició del certamen una inauguració amb magnificència, i a Almodóvar una enorme finestra al món per a una pel·lícula que, precisament, sembla haver sigut dissenyada per internacionalitzar un trauma profundament nacional.