Fernando Aramburu: «No estic dotat per al nacionalisme. He sigut estranger durant anys»

Fernando Aramburu no s’ha preocupat a demostrar-li al lector que hi ha vida després de ‘Pàtria’. Per sort, va arribar a un èxit tan aclaparador quan a la seva esquena tenia una llarga trajectòria literària i era gos vell. El seu compromís està amb l’obra. A ‘Els falciots’ (Columna / Tusquets), la seva nova novel·la, segueix Toni, un professor de filosofia que cansat del món i els seus semblants ha decidit acabar amb la seva vida en el termini d’un any, quan tornin els falciots. Mentrestant analitzarà dia a dia i mes a mes aquest trajecte fins a la mort. Això és exactament la novel·la: les confessions d’un home humiliat. No era fàcil donar-li una continuïtat a la seva trajectòria després de la recepció de ‘Pàtria’. ¿Volia fer una cosa diametralment oposada? Sempre he treballat així, una vegada que acabo una obra procuro fer-ne una altra que em porti per camins narratius diferents. Volia canviar de paisatge i de temps, tot i que sempre he escrit novel·les que transcorren en temps que també he viscut. La dels falciots és una bonica imatge perquè és una au estacional i la seva arribada i la seva marxa s’associen al pas del temps. Els falciots no són un element decoratiu a la novel·la, per això mereixen figurar al títol. El protagonista projecta una sèrie de desitjos i reflexions en aquests animalets que conviuen amb ell al seu mateix barri. ¿Li agraden els ocells? Molt, i a més la paraula ‘falciot’ em sembla una de les més boniques de l’idioma. Li faig un examen: ¿quina diferència hi ha entre un falciot i una oreneta? Són dos animals completament diferents. Al meu barri de Sant Sebastià hi havia orenetes. Nosaltres vivíem al pis més alt i les orenetes feien uns meravellosos nius de fang a l’aler i ens alliberaven de centenars de mosquits. De manera que, quan algun veí amb el pal de l’escombra trencava un niu, ens semblava una cosa terrible i això a un nen se li queda molt gravat. L’oreneta és fàcilment reconeixible perquè té el pit blanc i el falciot és molt cridaner. Tots dos volen d’una manera semblant, creuen el cel sense rumb Cap de les dues aus es posa mai a terra. La idea és preciosa. Sí, perquè el protagonista és a terra, està lligat al seu treball, als que són amb ell. La seva família, els seus veïns, els seus impostos. Veu els falciots lliures, complint el seu cicle vital a l’aire. I aspira a viure com ells. I decideix d’una manera absolutament racional treure’s la vida en el termini d’un any. ¿Es pot prendre una decisió així racionalment? Aquí hi ha el quid de l’assumpte. Considera que un any de termini per suïcidar-se podria ser suficient per, entre altres raons, saber per què vol fer-ho. Per què no vol viure més. És un home amb una clara tendència racional, el seu discurs tendeix a la lògica o a l’analítica, i no obstant, està posseït per impulsos naturals que no ha superat mai. No és veritat que la majoria dels suïcidis es portin a terme portats pel rampell passional. Hi ha moltes modalitats de suïcidi –segons m’han dit, no en tinc experiència–, però la ficció també permet uns tractaments que no han de ser una còpia del real. I m’interessa posar el lector en una situació una mica neguitosa. El tipus de drama que viu el seu narrador és del tot banal. És un home humiliat i gairebé sense atributs. Li agradaria viure una cosa gran abans d’acomiadar-se, per exemple protagonitzar una tragèdia. La qüestió és que és una mica Quixot, no de novel·les de cavalleria sinó de grans personatges tràgics d’alguns llibres que ha llegit, com el jove Werther de Goethe o el Mersault de ‘L’estrany’ de Camus. Matar-se li sembla una cosa bastant interessant. Esmenta ‘L’estrany’, un llibre important per a la seva generació. Es podria dir que és una novel·la existencialista si Camus i Sartre haguessin tingut sentit de l’humor. És veritat i, a més, Toni mai renuncia als seus criteris morals. Ell té totes les cartes per sucumbir al nihilisme i no ho fa. No considera que la vida sigui absurda, això li sembla retòric. Creu en les coses quotidianes, la llum, la bona cervesa... No mira de fer el seu heroi particularment simpàtic. Compte amb mi perquè de vegades porto el lector per carrers que no condueixen on el lector creu. No és la primera vegada que poso un personatge en les seves facetes menys atractives, però el lector que es prengui la molèstia d’arribar fins al final pot ser que tingui una altra opinió. Imposo als personatges un recorregut que sovint canvia la possible opinió inicial. Jo no volia que de cap manera el meu protagonista fos violent. Podrà odiar aquesta persona o l’altra, no més. Però sí que hi ha una violència soterrada. Un violència domèstica, el pare pega a la mare, la mare pega als fills i el germà gran pega al petit. El resultat d’aquella violència que rebíem els nens dels anys 60 i probablement dels anteriors, la bufetada educativa, d’alguna manera va trencant alguna cosa per dins. Un surt d’aquella època, potser no del tot traumatitzat perquè no es percebia com a maltractament: era una cosa que un mereixia i en certa manera acceptava. Això perjudica l’educació sentimental, ens feia matussers per verbalitzar sentiments. Penso en la meva etapa escolar, on el cop de regle era quotidià, i comprovo que vam sortir ben formats en l’aspecte intel·lectual però en l’emocional érem molt gamarussos. Recordo que la primera vegada que vaig coincidir amb noies en una aula va ser a la universitat. Vaig quedar fascinat i no ho dic en el sentit eròtic. La meva fascinació era veure-les participar. Hi vaig arribar molt mal preparat. Amb Toni, ha volgut retratar una masculinitat en crisi en un moment de gran impuls del feminisme. És un home que no troba el seu lloc. El feminisme és una reclamació legítima de qualsevol democràcia. El que es deixa una mica al costat és el paper que ara li correspon a l’home en aquesta època postpatriarcal. El mascle brut i violent no m’inspira, però sí l’home madur que ha d’aprendre nous rols i noves funcions però no està ben preparat per a això. Aquests pobres homes que ja no tenen l’última paraula en la família, que cedeixen poder. Són com patriarques en retirada. Pobrets. ¿Tanta pena li fan? Perquè els veig molt extraviats, però ells mateixos s’adonen que això no té marxa enrere i es refugien en les seves fantasies i les seves nines sexuals. Jo crec que el feminisme no pot ser un projecte només de dones. Toni es comença a desprendre dels seus llibres quan planeja la seva mort. ¿Vol dir que mentre hi hagi llibres hi ha esperança? És que els llibres són el símbol de la millora de la qualitat de la persona. Un país on la gent té un nivell cultural alt és possible que funcioni millor com a societat. Els llibres i la cultura en general ensenyen tolerància, comprensió i empatia. Tot això s’aprèn, és antinatural. Jo soc aquí perquè he tingut molts llibres. Soc el fill d’un obrer d’una fàbrica, nosaltres no teníem biblioteca ni diners, l’esperable era que jo hagués repetit el destí del meu pare. No ha sigut així perquè em vaig fer lector assidu i gràcies als llibres vaig adquirir cert coneixement de l’idioma. Jo he tingut l’ajuda dels llibres. Un dels vaticinis de la novel·la és que Espanya no existirà al segle XXII amb les seves fronteres actuals. Les fronteres canvien molt amb el pas dels anys. No és una cosa que em preocupi. Crec que és més important el benestar dels ciutadans. Jo no estic dotat per al nacionalisme, he sigut estranger durant anys, no tinc afecció als símbols nacionals. Els països són un invent nefast. L’únic que em preocupa és que si desapareixen les fronteres s’hauran de protegir els idiomes i els signes regionals. Crec que farà una novel·la d’humor sobre el conflicte basc És un treball delicat perquè un, sense mala intenció, podria augmentar el dany dels que van patir. S’ha de fer en el to adequat. És un repte, i a mi els reptes m’agraden molt. No seré el primer a parodiar l’agressor.

Fernando Aramburu: «No estic dotat per al nacionalisme. He sigut estranger durant anys»

L’autor de ‘Pàtria’ s’allunya de moment del conflicte basc per retratar a ‘Els falciots’ una masculinitat en retirada

El més llegit