Les 10 pel·lícules més esperades de la Mostra de Venècia

Fa just un any, la 77a edició de la Mostra de Venècia es va convertir en el primer gran esdeveniment cinematogràfic a tenir lloc en temps de Covid, i el seu insignificant impacte epidemiològic va convèncer molts que, sempre que es protegissin amb les mesures sanitàries de rigor, aquesta classe d’esdeveniments podien celebrar-se sense por del contagi. No s’ha d’oblidar, no obstant, que aquella va ser una Mostra clarament minvada –per motius obvis– pel que fa a presència tant de convidats i periodistes com de pel·lícules rellevants. ¿Hauria el certamen funcionat igual de bé en cas d’haver exhibit l’envergadura quantitativa i qualitativa que li era habitual abans de l’arribada del virus? Estem a punt de descobrir-ho. Al cap i a la fi, en la seva 78a edició el certamen italià combina les limitacions imposades pel protocol anti-Covid –ús permanent de mascaretes en interiors, aforaments reduïts, presentació diària de certificats de vacunació o de test amb resultat negatiu– amb el tipus de programació que al llarg de l’última dècada l’ha convertit en seriós aspirant a arrabassar a Cannes el títol de Millor Festival de Cine del Món: una potent barreja de múscul cinèfil i d’aquesta cosa anomenada glamur o, dit d’una altra manera, de consagrats autors europeus i de pel·lícules de Hollywood carregades d’estrelles que d’aquí a uns mesos es barallaran pels Oscars. Aquests són alguns dels grans atractius de la seva programació. ‘Madres paralelas’, de Pedro Almodóvar Fa just un any, Almodóvar va ser un dels pocs cineastes que es van atrevir a visitar la Mostra en plena pandèmia, i va aprofitar el viatge per presentar el curtmetratge ‘La voz humana’. En senyal d’agraïment, per inaugurar la seva 78a edició, el festival ha escollit el nou llargmetratge del manxec, en què torna a explorar la feminitat, la maternitat i les relacions familiars. El protagonitzen dues dones que coincideixen a l’habitació d’un hospital quan donen a llum, totes dues solteres i totes dues embarassades accidentalment. Una d’elles, Janis (Penélope Cruz), no se’n penedeix; l’altra, Ana (Milena Smit), està aterrida. ‘Dune’, de Denis Villeneuve ‘Dune’ (1984), el desastrós tercer llargmetratge de David Lynch, va ser tan rebentat per la crítica i ignorat pel públic que, des de la seva estrena, es va imposar la creença que el llibre de Frank Herbert en què es basava potser és inadaptable a la pantalla. I ningú millor per rebatre-la que Villeneuve, convertit gràcies a títols com ‘La llegada’ (2016) i ‘Blade Runner 2049’ (2017) en expert narrador de ciència-ficció. Ambientada al planeta Arrakis, en el qual habiten cucs gegants i es produeix una droga que és un dels béns més cobejats de l’univers, la pel·lícula acompanya el jove Paul Atreides (Timothée Chalamet) mentre es converteix en líder d’una revolució. La seva és, potser, l’estrena més esperada de l’últim any i mig. ‘The card counter’, de Paul Schrader La carrera com a director de Schrader és una successió d’alts i baixos creatius. De fet, el seu nou treball veu la llum tres anys després que, quan la seva carrera semblava acabada, el guionista de ‘Taxi Driver’ (1976) sorprengués el món amb ‘El reverend’, que li va proporcionar la primera nominació a l’Oscar de la seva carrera i el va reivindicar com el cineasta imprescindible que sens dubte és. La protagonitza un ludòpata turmentat pel seu passat com a interrogador/torturador de l’exèrcit o, en altres paraules, el tipus de personatge fuetejat per l’angoixa existencial que tant agrada a Schrader. ‘The power of the dog’, de Jane Campion Es tracta del primer llargmetratge que Campion, la més il·lustre de les cinc dones cineastes que aquest any competeixen pel Lleó d’Or, estrena en 12 anys. En aquest, l’australiana adapta la novel·la homònima de Thomas Savage, que transcorre a Montana el 1925 i narra l’enfrontament entre dos germans ranxers, encarnats per Benedict Cumberbatch i Jesse Plemons. Produïda per Netflix, la pel·lícula promet una enlluernadora barreja de drama shakespearià i el tipus de sofisticació formal que Campion ha convertit en senya d’identitat. ‘Spencer’, de Pablo Larraín Recrea les vacances nadalenques que, a principis dels 90, Diana de Gal·les va passar al costat de la Família Reial britànica al castell de Sandringham, i durant les quals pel que sembla va decidir posar fi al seu matrimoni amb el príncep Carles. Larraín ja va demostrar en el passat –a través de ‘Jackie’ (2016) i ‘Neruda’ (2016)– com de bé li va subvertir les convencions del cine biogràfic, i per fer-ho en aquesta ocasió ha comptat amb l’ajuda del guionista Steve Knight, creador de la sèrie ‘Peaky Blinders’. En tot cas, el gran al·licient de la pel·lícula és un altre: ¿serà Kristen Stewart convincent en la pell de Lady Di? ‘Fue la mano de Dios’, de Paolo Sorrentino Sens dubte un dels autors més personals del cine actual, director de títols com ‘La gran bellesa’ (2013) i la minisèrie ‘The Young Pope’ (2016), Sorrentino torna a Venècia amb la que ell mateix ha definit com la seva pel·lícula més autobiogràfica. Ambientada a Nàpols als anys 80, retrata un adolescent obsessionat amb l’arribada de Diego Armando Maradona a la ciutat que, al llarg del seu periple iniciàtic, experimentarà alegries, revessos emocionals i, en última instància, alliberament. ‘The last duel’, de Ridley Scott La primera de les dues pel·lícules que Ridley Scott estrenarà aquest any –la segona, ‘La casa Gucci’, veurà la llum al novembre– és una adaptació de l’aclamat llibre homònim d’Eric Jager sobre l’últim judici per combat que va tenir lloc al París de l’Edat Mitjana; quan un cavaller anomenat Jean de Carrouges va demanar ajuda al rei Carles VI després que la seva dona li expliqués que havia sigut violada per Jacques LeGris –el millor amic de Carrouges–, el monarca va decidir que els implicats resolguessin el conflicte amb un duel sota la mirada de Déu, que intervindria en l’enfrontament per facilitar la victòria del que tingués raó. La pel·lícula, que promet combinar vistoses escenes d’acció amb paral·lelismes entre el masclisme de llavors i el d’ara, ha sigut coescrita per Matt Damon i Ben Affleck –és el primer guió que firmen a mitges des que el de ‘L’indomable Will Hunting’ (1997) els va proporcionar l’Oscar–, que a més encapçalen el repartiment al costat de Jodie Comer i Adam Driver. ‘Última noche en el Soho’, d’Edgar Wright És la primera pel·lícula de pur terror de Wright, que ja va treure el cap al gènere en la comèdia ‘Zombis Party’ (2004). En aquesta, el britànic combina una mirada emotiva a la iconografia del Swinging London i una història molt contemporània sobre una jove que mira de definir qui vol ser i quin lloc aspira a ocupar al món. Protagonitzada per Thomasin McKenzie a la pell d’una aspirant a dissenyadora que d’alguna manera viatja enrere en el temps fins a la dècada dels 60, promet oferir el tipus de cromatisme aclaparador i de vaivens entre la realitat i el deliri que en el seu dia es van convertir en sant i senya del ‘giallo’. Coneixent l’historial de Wright, té tots els números per convertir-se en obra de culte. ‘Competencia oficial’, de Mariano Cohn i Gastón Duprat Fins ara, Penélope Cruz i Antonio Banderas havien aparegut junts a la pantalla gran durant únicament 76 segons, els que dura l’escena que comparteixen a ‘Los amantes pasajeros’ (2013). El primer llargmetratge que coprotagonitzen serveix per portar de tornada a la Mostra Cohn i Duprat, que fa cinc anys van presentar aquí ‘El ciudadano ilustre’ (2016) i es van donar així a conèixer internacionalment. Es tracta d’una mirada satírica al món del cine protagonitzada per una cèlebre directora (Cruz), una prestigiosa estrella de Hollywood (Banderas) i un prestigiós actor teatral (Óscar Martínez), units per al rodatge d’una pel·lícula. Els egos dels tres entraran en conflicte des del primer moment de la producció. ‘La caja’, de Lorenzo Vigas Amb la seva òpera prima, ‘Desde allá’, Vigas es va convertir fa sis anys en el primer cineasta procedent de Llatinoamèrica a guanyar el Lleó d’Or. En el seu segon llargmetratge de ficció, el veneçolà explora els mecanismes de la indústria migrant a Mèxic a través de la història d’un adolescent que viatja al nord del país per recollir el que ell creu que són les restes del seu pare, trobades en una fossa comuna. Així mateix, la pel·lícula també aborda la tragèdia de les anomenades «mortes de Juárez», la desmesurada quantitat de dones que han perdut la vida víctimes de feminicidi en el municipi de Ciudad Juárez des de principis dels 90.

Les 10 pel·lícules més esperades de la Mostra de Venècia

La cita cinematogràfica ofereix una potent barreja de múscul cinèfil i d’aquesta cosa anomenada glamur

El més llegit