Crítica de ‘Els falciots’, de Fernando Aramburu: ofegar-se amb les essències del no-res

Mai és fàcil refer-se d’un èxit sense pal·liatius com ‘Pàtria’, avalat per milions de lectors (per no parlar de la telesèrie que va inspirar) i convertit en fenomen social. L’expectativa generada podria haver sigut inhibitòria per a l’autor, però per fortuna no ha sigut així i Fernando Aramburu ha compost, canviant de registre, gairebé diria invertint les claus de ‘Pàtria’, una novel·la perdurable. Si allà el protagonisme i el drama eren col·lectius, la societat basca fracturada pel terrorisme etarra, aquí es concentra en un individu i en la seva intimitat desnonada; si allà amb prou feines hi havia marge per desplegar la paleta humorística de l’autor (des de la ironia al sarcasme), aquí brilla, com havia fet en ‘Viaje con Clara por Alemania’. Si allà l’eix directriu va ser el temps (la gènesi de l’odi, l’acció terrorista, les seqüeles...), aquí és l’espai urbà de Madrid on el narrador es mou com un peó irrellevant en un tauler d’escacs. El peó és el Toni, un home de 54 anys, professor de Filosofia en un institut, que acumula una suma de frustracions de tal magnitud que ha decidit, serenament, suïcidar-se en un any, el 31 de juliol del 2019, quan tornin els falciots. A poc a poc s’han anat esfumant els al·licients per seguir viu, tot i que tampoc sap amb certesa per què prefereix estar mort. A fi d’esbrinar-ho, s’imposa escriure cada dia d’aquell any terminal: aquestes anotacions conformen la novel·la: 365 més un apunt final. Aquest diari íntim evita el to lúgubre o elegíac i va armant, peça a peça, el puzle d’un autoretrat tridimensional del Toni, amb les seves peripècia quotidiana plena d’evocacions i judicis, de manera que s’hi conjuguen a la perfecció present i passat, vivència i reflexió. D’aquesta manera sabem que va estar casat amb una presentadora de televisió (l’Amalia), amb qui va tenir un fill curt d’enteniment (el Nikita) que es va encapritxar d’una gossa (la Pepa), l’únic ésser que ara el proveeix de companyia. L’afecte sense escarafalls l’obté del Potacoixa, l’amic fidelíssimque va perdre un peu en els atemptats gihadistes d’Atocha –d’aquí el sobrenom secret amb què l’anomena– i l’estat depressiu del qual, compatible amb el seu rabiós vitalisme i el seu caràcter invasiu, el porta a secundar el Toni: ell també espera els falciots. Embafament i declivi La novel·la recorre el compte enrere cap a la mort voluntària –com prefereix anomenar-la el Potacoixa–, mentre el Toni es va desprenent de la seva biblioteca i les seves pertinences i experimenta el xocant efecte rebot que la vida recobri algun dels seus consols (el sexe, omnipresent, com una enutjosa necessitat fisiològica). La sobtada reaparició d’una antiga nòvia, l’Águeda, i el seu gos Toni introdueix un factor inesperat en la lenta caiguda a l’abisme, al llarg de la qual anem trobant opinions contundents: la degradació de l’ensenyament, la mediocritat de la classe política, l’embafament del procés i una infinitat d’assumptes. La profunditat del desencant només és comparable amb la derrota de la seva vida privada: el pare opressiu, la mare que pega, el germà ressentit, l’ex odiosa, el fill babau... I en aquest paisatge de ruïnes, Aramburu insufla en el seu personatge un sentit de l’humor que mitiga la seva fatiga existencial i una empatia amb els desvalguts que el manté lligat a la vida. Aquesta és una esplèndida novel·la humanista sobre la dignitat i l’esperança, dissolts en l’espera d’aquests falciots que són els mateixos que voletegen entorn del campanar en el poema ‘Muerte de Abel Martín’ d’Antonio Machado. Els dos filòsofs imaginaris, Abel Martín i el Toni, poden pregar al Senyor inexistent que els ofegui d’aquesta mala cridòria amb les essències del No-Res.

Crítica de ‘Els falciots’, de Fernando Aramburu: ofegar-se amb les essències del no-res

L’escriptor donostiarra canvia de registre en aquesta esplèndida novel·la humanista que segueix el fenomen ‘Pàtria’

El més llegit