Mai és fàcil refer-se d’un èxit sense pal·liatius com ‘Pàtria’, avalat per milions de lectors (per no parlar de la telesèrie que va inspirar) i convertit en fenomen social. L’expectativa generada podria haver sigut inhibitòria per a l’autor, però per fortuna no ha sigut així i Fernando Aramburu ha compost, canviant de registre, gairebé diria invertint les claus de ‘Pàtria’, una novel·la perdurable. Si allà el protagonisme i el drama eren col·lectius, la societat basca fracturada pel terrorisme etarra, aquí es concentra en un individu i en la seva intimitat desnonada; si allà amb prou feines hi havia marge per desplegar la paleta humorística de l’autor (des de la ironia al sarcasme), aquí brilla, com havia fet en ‘Viaje con Clara por Alemania’. Si allà l’eix directriu va ser el temps (la gènesi de l’odi, l’acció terrorista, les seqüeles...), aquí és l’espai urbà de Madrid on el narrador es mou com un peó irrellevant en un tauler d’escacs.