La tauromàquia, un debat etern

La dràstica decisió de l’Ajuntament de Gijón de no continuar amb la Fira de Begoña s’ha convertit en una notícia d’abast internacional i en l’últim episodi al voltant d’un debat sobre la tauromàquia de què es porta parlant a Espanya des de fa segles. Una controvèrsia que porta instal·lada molt temps al país i que sempre ha generat postures contundents, ja siguin a favor de la celebració de les corrides de toros o en contra des de diferents àmbits de la política, la cultura i la societat civil. Una postura i l’altra han tinguts a destacats noms liderant les seves respectives causes. Un dels personatges il·lustres que expressaven el seu rebuig va ser Melchor Gaspar de Jovellanos, que considerava que «la lluita de toros no ha sigut mai una diversió, ni quotidiana ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida». En la seva ‘Memoria para el arreglo de la policía de los espectáculos y diversiones públicas y sobre su origen en España’, el pròcer manifestava que la tauromàquia «va començar a ser mirada per alguns com una diversió sagnant i bàrbara» i ho titllava de «ferotge espectacle». Un altre dels detractors de les corrides és l’autor Leopoldo Alas ‘Clarín’, que en algunes de les seves obres evidenciava la seva repulsa a la «mal anomenada festa nacional». El premi Nobel Santiago Ramón y Cajal, fins i tot, va arribar a assegurar que «m’enorgulleixo de no haver figurat mai entre la clientela especial de les corrides de toros». Mentrestant, en la seva novel·la ‘Insolación’, l’autora Emilia Pardo Bazán escrivia: «‘Sale a relucir aquello de las tres fieras, toro, torero y público; la primera, que se deja matar porque no tiene más remedio; la segunda, que cobra por matar; la tercera, que paga para que maten, de modo que viene a resultar más feroz’». O Miguel de Unamuno, que assegurava: «No crec que portés trastorns de cap mena la supressió de les corrides i sí molts beneficis». No obstant, la història també ha aportat figures que es van posicionar a favor de l’art de Cúchares. Un dels personatges més prestigiosos va ser Francisco de Goya, anomenat en alguns sectors com «el dels toros» i que va publicar el 1816 una sèrie de gravats anomenada ‘La tauromàquia’. Per la seva banda, el poeta Federico García Lorca, en una entrevista concedida mesos abans de ser assassinat el 1936, declarava que «el toreig és probablement la riquesa poètica i vital més gran d’Espanya, increïblement desaprofitada pels escriptors i artistes a causa d’una falsa educació pedagògica que ens han donat». «Els toros és la festa més culta que hi ha avui al món», afirmava l’andalús. També el filòsof José Ortega y Gasset assenyalava que «la història del toreig està lligada a la d’Espanya, tant que, sense conèixer la primera, resultarà impossible comprendre la segona». Fora d’Espanya, un gran aficionat de la festa taurina era Gabriel García Márquez. «Si és el toro de lídia tan noble com el pinten, probablement i malgrat les tradicionals conseqüències, ningú sigui més aficionat a la festa brava que el mateix toro», afirmava l’escriptor. En els últims anys també són cèlebres algunes frases de cantants com Joaquín Sabina. «Qui no vulgui anar als toros, que no hi vagi. I que deixin de tocar-nos els collons, que hi ha coses més importants», va compartir l’artista, un exemple més en un debat que continua obert amb la mateixa divisió d’opinions de sempre.

La tauromàquia, un debat etern

Il·lustres, artistes o personatges de la cultura, de Jovellanos a Sabina, han mostrat el seu recolzament o rebuig als toros

El més llegit