Kim Stanley Robinson: «Combatre el canvi climàtic és un projecte d’esquerres, el capitalisme no ho farà»

Fa tres anys ens va explicar, parlant d’un llibre anterior, ‘New York 2140’, que creia en la capacitat de la humanitat per adaptar-se al canvi climàtic, tot i que fos a través de molt dolor i sofriment. ¿Encara ho creu? ¿Fins i tot després del sisè informe de l’IPCC? Potser. Crec ara que els perills de l’augment de la calor global mitjana són immediats i podrien ser devastadors, d’una manera que l’augment del nivell del mar no ho és. Tots dos estan una mica desconnectats entre si, en el sentit que l’augment de la calor és aquí ara i augmentarà aviat, i és immediatament perillós de múltiples maneres, mentre que l’augment del nivell del mar és una funció derivada més lenta a la qual es pot fer front de diverses maneres, primer abandonant l’actual línia de la costa. Així que ‘New York 2140’ tracta sobre les adaptacions a llarg termini que probablement puguem fer, saltant-nos moltes dècades horribles de sofriment. Això està molt bé per a una novel·la, però les pròximes dècades són més perilloses en molts sentits. El sisè informe de l’IPCC deixa això molt clar, i espero que la humanitat reaccioni de manera apropiada. En el seu llibre planteja la possibilitat no només de reduir les emissions sinó, sobretot, de projectes de geoenginyeria gegants per reduir l’absorció d’energia solar per la Terra, per modificar el curs de les glaceres, creant ‘efectes Pinatubo’. Les idees de geoenginyeria estan passant a primer pla com a mètodes d’emergència per evitar onades de calor mortals. Es discuteixen cada vegada més, i per una bona raó, és possible que les necessitem per evitar la mort en massa. Estem en una situació de ‘mans a l’obra’ en la qual cal deixar de banda moltes altres consideracions per donar-nos flexibilitat per fer front a una situació cada vegada més perillosa. Algunes d’aquestes idees tenen pocs efectes secundaris, d’altres són més perilloses. Totes han de ser considerades. Extreure diòxid de carboni de l’atmosfera és una forma de geoenginyeria que és gairebé segur que necessitarem. Les altres són més com gestos d’emergència. A ‘El Ministerio del Futuro’ es descriu com seria el «millor cas» en l’evolució del canvi climàtic. ¿Potser per demostrar que fins i tot el millor dels casos mai seria bo en absolut? El millor cas que podem esperar per ara no serà utòpic o perfecte o una tornada a la forma en què eren les coses el 1920. El que volia mostrar era una evasió exitosa d’un esdeveniment d’extinció massiva i un consens internacional global per treballar junts per fer el correcte per a la biosfera i les generacions futures. Aquesta història necessitava ser explicada. En la seva visita a Barcelona el van convidar a parlar sobre la ficció climàtica com a gènere. No semblava gaire còmode amb aquesta etiqueta. ¿Quin creu que és el lloc de la ciència-ficció en el nostre context? Bé, ara crec que l’etiqueta ‘ficció climàtica’ és una cosa que he d’acceptar, és part de la nostra cultura ara. Fa tres anys estava assenyalant que cada vegada que la ciència-ficció es torna interessant o rellevant per al moment, la gent intenta posar-li un nom diferent, com si la ciència-ficció d’alguna manera no fos digna de respecte. A això m’oposo en tot moment. La ciència-ficció és el realisme del nostre temps i la gran literatura de la segona meitat del segle XX. Hem de rebutjar l’esnobisme d’un modernisme antic, tardà i moribund, impulsat per acadèmics i editorials, i la gent ha de comprendre que ara vivim en una novel·la de ciència-ficció que tots estem escrivint junts. La ficció climàtica és el nom de la ciència-ficció en el nostre temps, però mai oblidi que és un nom momentani per a cert subgènere de ciència-ficció, que és una eina central del pensament humà: previsió, profecia, pensar en el futur. La ciència-ficció és una eina central del pensament humà: previsió, profecia, pensar en el futur El seu llibre comença amb un episodi en el qual una onada de calor combinada amb una humitat extrema acaba exterminant milions de persones que col·lapsen per la calor. ¿Pot l’escalfament tenir un efecte directe tan extrem, o més aviat matar indirectament pel col·lapse dels ecosistemes? Sí, per descomptat. La literatura científica sobre ‘esdeveniments de bulb humit 35’ és molt clara respecte a això. Les persones moren d’hipertèrmia igual com d’hipotèrmia. La combinació de calor i humitat és el factor mortal. Podem lidiar amb la calor seca suant, estem ben adaptats a això. Hi ha una calor humida que només podem tolerar fins a cert nivell; després estem fregits. M’agradaria preguntar-li sobre la fórmula narrativa de la seva novel·la. D’una banda, múltiples punts de vista, fins i tot el d’un àtom de carboni (i el seu agitat trio amb un parell d’àtoms d’oxigen). Però també interludis molt didàctics. ¿Potser la narrativa pugui veure’s afectada per aquestes ‘píndoles didàctiques’? Aquesta és una qüestió interessant. La novel·la és precisament la forma literària que no és un ‘gènere’, té un ventall enorme de possibilitats d’inclusió de materials. El material fàctic d’imitació, fins i tot el material fàctic real, es pot incorporar a la novel·la amb bons resultats, de vegades. Una cosa és segura, una novel·la composta per 25 escenes dramatitzades, totes explicades a la mateixa velocitat narrativa, sobre un sol protagonista o potser un protagonista i un parell de personatges secundaris, és normal, però també convencional i, sovint, simplement avorrida. Diguem que escoltaràs una simfonia en l’orquestra i el director ho dirigeix tot a la mateixa velocitat, o un metrònom ocupa el lloc del director. Avorrit, ¿veritat? Sense canvi de tempo, sense ‘accelerando’, sense ‘ritardando’, només tic, tac, tic, tac. Moltes novel·les són així. No vull escriure aquest tipus de novel·les. El ‘Ministerio del Futuro’ és particularment directe com un experiment formal, però volia el món com a protagonista, inclosos els actors no humans, així que ho necessitava per al propòsit que tenia. La forma segueix la funció, com diuen els arquitectes. Davant la pandèmia de Covid, l’OMS hauria d’haver sigut el ‘ministeri’, no sé si del futur o del present, d’aquesta crisi. Però s’ha enfrontat a una gran resistència (i no està clar en quina mesura ha estat a l’altura). ¿Un mal precedent perquè un organisme rector mundial com el que retrata a la seva novel·la es faci realitat? L’OMS va difondre la notícia i després els diferents estats-nació van prendre la informació i van fer diferents coses amb ella. Aquest és el sistema en el qual som: cap organisme internacional té el poder d’ordenar a les nacions què fer, així és. Així que sí, qualsevol ‘ministeri per al futur’ es veurà obstaculitzat per la falta de poder real en el sistema de l’estat-nació. La meva novel·la tracta en part d’aquest problema. ¿La reacció del món a la Covid ofereix, de tota manera, alguna raó per a l’esperança? Sí, crec que molts aspectes de la resposta mundial a la Covid ens han donat motius d’esperança. Les vacunes es van desenvolupar molt ràpidament i la fabricació va ser bastant bona, tot i que podria haver sigut millor. Però la comunitat científica va cooperar com mai abans i va aconseguir un gran progrés ràpidament, més ràpid del que els règims regulatoris van poder ajustar-se al progrés. I diferents nacions ho van fer millor o pitjor en la implementació de règims de supressió de malalties, va ser gairebé com un experiment (potser cruel) en diferents estils de governança. Els Estats Units ho van fer malament a causa de Trump, i en alguns països amb governs més realistes es va fer molt millor. S’aprendrà molt d’aquestes diferents respostes. Una cosa que no sembla haver canviat amb l’Administració Biden és veure la Xina com el gran enemic. ¿Creu que és possible passar de la confrontació a la col·laboració, com en el seu llibre? No ho sé. La Xina és difícil d’entendre, no només per als estrangers que no parlen l’idioma, com jo, sinó també per als mateixos xinesos. És gran i complicada, opera en semiautonomia de la resta del món. No m’agraden gaires de les coses que el seu Govern està fent ara, però crec que el poble xinès i el seu Govern estan mirant de fer el millor per si mateixos i necessiten que el món ho faci bé de moltes maneres, com a part d’això. Hi ha països del primer món que finalment estan començant a considerar realment la transició elèctrica. Però, ¿les grans infraestructures i canvis d’equipament que demana, estaran a l’abast del tercer món? Llavors, ¿quina seria la seva alternativa? L’electricitat és una necessitat de salut en aquest món, que té a veure amb la nutrició bàsica, la refrigeració, l’educació, etc. El món en desenvolupament ha d’estar electrificat, sí. Proporcionar també subministraments d’aigua i vàters fiables, etc. Aquest és un gran projecte, realment gran, però és necessari per a l’equitat, la igualtat i la justícia, i també la seguretat del món desenvolupat. Pot ser que no hagi de fer-se de la mateixa manera que en el món desenvolupat al segle XIX. Alguns projectes es poden fer més ràpid a través de les noves tecnologies d’impacte més lleuger, i la producció d’energia neta és més ràpida, més barata i millor per al medi ambient. Així que hi ha possibilitats allà. El difícil és dirigir el capital cap aquests projectes, malgrat que no semblin tenir la taxa de rendiment més alta des del punt de vista actual del capital financer extractiu. Els governs hauran de dirigir el capital en la direcció d’aquests projectes necessaris. «Vivim una novel·la de ciència-ficció que estem escrivint entre tots» Un dels elements més impactants d’‘El Ministerio del Futuro’ és la seva proposta que pot sorgir una nova forma de terrorisme climàtic. I que fins i tot pot ser un estímul per al canvi. Sí, no m’agrada aquesta possibilitat en absolut. Però al contemplar el nostre món em semblava molt probable que hi hagués alguns desastres que deixarien els supervivents extremament enutjats. Estava mirant de suggerir que, llevat que siguem intel·ligents ara, les coses podrien convertir-se en un món de violència. No estic segur en absolut que sigui útil. Sempre és difícil per a un europeu saber a què equival, en els nostres termes, que un ciutadà nord-americà es defineixi a si mateix com a esquerrà, liberal o socialista. ¡Sol ser una posició equivalent a un centrista moderat en països com el nostre! ¿Com es posiciona políticament? Això és graciós. Soc un esquerrà nord-americà, cosa que suggereix una tradició que va des del New Deal fins al sindicat Industrial Workers of the World i diversos moviments radicals nord-americans. Comparat amb diversos esquerranismes europeus, no ha sigut un moviment molt radical o efectiu, però ha tingut els seus moments, i estic interessat a ajudar a unir-me a l’esforç perquè funcioni en el sistema nord-americà. Així que hi ha l’ala de Bernie del Partit Demòcrata, els Socialistes Demòcrates d’Amèrica (DSA) i els esquerrans acadèmics en moltes disciplines. Vaig estudiar amb Fredric Jameson i m’encanta el que ha fet per canviar les universitats nord-americanes. Un dels seus estudiants, Philip Wegner, va escriure recentment que el que els intel·lectuals poden fer per ajudar a moure les coses cap a l’esquerra és treballar per radicalitzar la seva pròpia classe, i esperar que això tingui un efecte. Ara ha arribat el moment de l’esquerra. Combatre el canvi climàtic és un projecte d’esquerres, el capitalisme no ho farà. Es necessitarà solidaritat, socialdemocràcia, etc. Últimament he estat pensant que posicionar-se un mateix en l’espectre polític és en part una qüestió de temps, si un espera resultats reals. Començar amb l’antiausteritat i un retorn al keynesianisme. Després la socialdemocràcia, després el socialisme democràtic, i passar a cada etapa com més ràpid millor, en un canvi gradual de les lleis. Per tant, quan em pregunten sobre la meva política, ara penso que és millor respondre: ¿de quin futur estàs parlant? Potser aquesta sigui una definició de progressista.

Kim Stanley Robinson: «Combatre el canvi climàtic és un projecte d’esquerres, el capitalisme no ho farà»

L’autor de ‘Marte rojo’ ha dedicat el seu últim llibre, ‘El Ministerio del Futuro’ (Minotauro) a imaginar com el món podria combatre radicalment l’emergència climàtica

L’escriptor respon a les nostres preguntes per escrit des de les seves vacances a la Sierra Nevada de Califòrnia

El més llegit