Les 12 meravelles del documental ‘Summer of soul’

La humanitat té salvació: el magnífic documental ‘Summer of soul’ està en la seva cinquena setmana d’exhibició a les sales, tres a Barcelona encara el programen, tot i que des del 30 de juliol està disponible a Disney+. Corresponsals espontanis informen d’espectadors efusivament rendits a la pel·lícula al final de la sessió al cine i en una tarda tan poc prometedora com la del dijous 5 d’agost hi havia unes 40 persones a la sala D dels Verdi Park. Va ser àmpliament tractada en aquest diari l’estrena del documental dirigit per Questlove i no en parlarem més, només un parell de pinzellades abans de presentar-los una per una les estrelles de la pel·lícula. O potser tres pinzellades. La primera: el metratge, fins ara inèdit, del Festival Cultural de Harlem, gratuït i celebrat durant diversos caps de setmana de l’estiu de 1969, és la bomba. A YouTube hi ha un munt de clips d’actuacions de molts dels artistes que hi participen, però per regla general són en l’encotillat format de xou televisiu. Aquí es desmelenen per la seva gent. La segona: si el festival hagués sigut blanc hi hauria un rosari de documentals, llibres i discos sobre ell. Reafirmen una vegada més les imatges i el so que la música negra sempre ha anat molts passos per davant de la blanca. I la tercera: el documental irradia un missatge de comunitat imparable. El ‘black power’ estava en ple apogeu, encara amb reserves d’esperança malgrat els assassinats de Malcolm X i Martin Luther King, per no parlar de la injustícia sistèmica. Molt poc després s’enterboliria de mala manera. Stevie Wonder: de nen prodigi a geni creatiu El primer nen prodigi de la totpoderosa escuderia discogràfica Motown (el segon va ser Michael Jackson, si bé emparat, és un dir a la llum de tot el que sabríem després, en el grup familiar The Jackson 5) tenia 19 anys el 1969 i ja en sumava ¡set! d’exitosa carrera en solitari. Les seves intervencions a ‘Summer of soul’ són paroxístiques, bé a la bateria, bé al teclat (un clavinet, per ser exactes) i la veu. No només això: prefiguren en la seva gosadia la fugida del motllo del ‘rhythm and blues’ perseguint territoris ignots que temptejaria amb l’àlbum ‘Where m coming from’ (1971) i iniciaria definitivament ‘Music of my mind’ (1972). La dècada de 1970 va ser seva. David Ruffin: un superclasse de la vella escola Els Temptations van ser segurament la màquina de cant i ball més lluent de Motown; com que això és molt dir, posem el cautelós «segurament». Ruffin, la lluita del qual amb Eddie Kendricks pel lideratge vocal s’havia decantat del seu costat, va ser no obstant acomiadat del quintet el 1968. La seva interpretació del clàssic del grup ‘My girl’ al Festival Cultural de Harlem és la d’un superclasse de la vella escola. Val, la cançó és un monument indestructible, però a veure qui la canta així, qui cola aquest falset i qui l’escenifica amb tant estil. Gladys Knight & The Pips: cantar i escarrassar-se «Gladys cantava i els Pips s’escarrassaven», diu ara un assistent al Festival Cultural de Harlem. Vaja si s’escarrassaven els tres Pips. Les seves rutines de ball al documental són olímpiques, una barreja invencible d’hiperactivitat i gràcia, i els seus cors tampoc són cap broma. Gladys Knight & The Pips, germans i cosins, originaris de Geòrgia i forjats en el gòspel, van recalar a Motown en la segona meitat de la dècada de 1960. Allà van ser convenientment ‘civilitzats’ (almenys per als interessos del segell), tot i que el contrast entre la rugosa, meridional veu de Gladys i les setinades produccions del conjunt sempre va ser el seu as a la màniga. B. B. King: resum de l’experiència afroamericana «La primera vegada que vaig sentir el blues / em van portar lluny en un barco / uns homes em van trepitjar / i em van pegar bé amb un fuet / Y tothom vol saber / per què canto el blues / Bé, he estat per aquí molt temps / he pagat els meus deutes amb escreix», canta B. B. King a ‘Why I sing the blues’, l’única cançó que interpreta a ‘Summer of soul’ el colós de la música popular nord-americana. El número en qüestió continua amb estrofes sobre el gueto, les mentides dels polítics i les injustícies a l’escola i la feina, fins a compondre un resum de moltes experiències afroamericanes. El guitarrista i cantant està pletòric. Gallina de pell. Sly & The Family Stones: heralds del futur Una banda tan avançada que encara sembla arribada del futur. Musicalment i socialment: homes i dones, negres i blancs. El grup comandat per Sly Stone va ser l’herald de la nova era de la música negra, oberta a la psicodèlia i el rock, a l’experimentació i la introspecció. Abans del Festival Cultural de Harlem acabava la formació de publicar l’exultant disc ‘Stand!’ en què la idea de poder negre de Sly encara era esperançada (sense deixar de ser combativa). Després vindria el taciturn ‘There’s a riot goin’ on’ (1971) i no tardaria el geni a extraviar-se en mons narcòtics. Ray Barretto: conguer atòmic Un encert del Festival Cultural de Harlem va ser contractar artistes llatinoamericans, no debades compartien problemes amb els negres i tenien el seu quarter general a l’East Harlem, anomenat El Barrio, on els ritmes portats dels seus països es van impregnar del jazz i el soul dels veïns afroamericans. Ray Barretto (‘nuyorican’ de soca-rel; això és, nadiu de Nova York d’origen porto-riqueny, tot i que el gentilici mestís també serveix per als migrants) i Mongo Santamaría (nascut a l’Havana), els dos conguers atòmics, van actuar amb els seus grups en la cita harlemita. The 5th Dimension: un canó d’alegria Tot i que amb orígens a St. Louis, Missouri, el celestial quintet vocal es va formar a Los Angeles, únic bressol possible per al seu híbrid de soul suau i pop adult i només una mica ‘hippy’. La fórmula els va reportar senzills supervendes entre el públic blanc, però també reticències per part del públic negre. Tonteries: les seves interpretacions a ‘Summer of soul’ són un canó d’alegria i diversió. Al parc Mount Morris de Harlem es van exaltar The 5th Dimension com no podien fer-ho davant altres audiències. Nina Simone: presència i poders imponents Cas rar en els músics afroamericans de la seva generació, Nina Simone (Eunice Kathleen Waymon de naixement) va tenir formació en música clàssica des de petita i més que n’hauria tingut si el que ella sempre va denunciar com un veto racista no li hagués impedit continuar amb la seva formació musical al Curtis Institue of Music de Filadèlfia. Només amb la seva imponent presència ja hauria sigut una de les estrelles del Festival Cultural de Harlem, però és que a més Nina Simone estava en la plenitud dels seus poders i al cim de la seva militància negra. La interpretació de la seva peça ‘To be young, gifted and black’ és per plorar. Max Roach: bateria volcànic Un dels grans revolucionaris de la bateria de jazz i un militant ferotge i amb idees d’esquerres de la causa negra. Max Roach ja era un veterà de 45 anys quan va comparèixer en el ‘Wodstock negre’, amb una sòlida carrera en solitari i com a bateria de gegants com Charlie Parker, Dizzie Gillespie, Thelonius Monk o Charles Mingus. Ni l’edat (en el món de la música actual seria considerat un xaval, però en el de llavors, no) ni haver-ho aconseguit ja tot li van impedir oferir un xou volcànic carregat de ràbia juntament amb el seu grup i amb Abbey Lincoln, la seva dona entre 1962 i 1970, com a cantant. Mahalia Jackson: la reina del gòspel Li quedaven dos anys i mig de vida i no gaires dents (lluny de ser cruels, els primers plans resulten commovedors), però Mahalia Jackson encara tenia veu, saviesa i fervor per arribar a altures místiques. Considerada amb insòlita unanimitat la millor cantant de gòspel de tots els temps, va demanar a Mavis Staples que interpretessin en comandita ‘Take my hand, precious Lord’, ja que ella tenia un mal dia, explica Staples. El resultat és un dels moments més emocionants de la pel·lícula. The Staple Singers: el cel a la Terra El grup de Pops Staples i descendents ja va comparèixer al festival amb Yvonne en lloc del seu germà Pervis. Mavis i Cleotha completaven la formació. Propulsades per l’abstracta alhora que infecciosa guitarra de Pops, la manera de tocar dels quals va influir sense anar més lluny Jimi Hendrix i Curtis Mayfield, les harmonies vocals de les tres germanes creen el cel a la Terra. Formidable blues & gòspel. El conjunt, tota una institució, abandonaria aviat el camí religiós i arribaria al seu millor moment profà amb l’àlbum ‘Be altitude: Respect yourself’ (1972). El públic: ¿a qui li importa la Lluna? ‘Dashikis’ i afros; des d’àvies fins a nens; ball, èxtasi, consciència i rialles; molt menjar i no menys beguda; ni un punyeter problema en una sèrie de sis jornades a les quals van assistir unes 300.000 persones. Potser perquè la policia de Nova York va rebutjar ocupar-se de la seguretat, que va recaure en membres dels Panteres Negres. L’home (blanc) va arribar a la Lluna durant el festival. Als assistents entrevistats els és igual o els indigna pel dineral invertit. No va amb ells.

Les 12 meravelles del documental ‘Summer of soul’

Glossem les principals estrelles de l’extraordinari film sobre el Festival Cultural de Harlem de 1969, que ja fa cinc setmanes que és als cines

El més llegit