Joel i Ethan Coen: el final d’una gran societat cinematogràfica

Joel i Ethan Coen se separen. O, més ben dit, Ethan deixa el cine, pel que sembla per dedicar-se al teatre. La parella de germans més fecunda del cine nord-americà, mestres de la postmodernitat i la referencialitat, capaços d’arrambar amb el ‘cartoon’, ‘L’Odissea’ d’Homer, el cine del ‘New Deal’, la comèdia esbojarrada, el ‘neo-noir’, el western clàssic, Dashiell Hammett, Franz Kafka o Cormac MacCarthy, i passar-ho tot pel seu personal túrmix, deixaran de treballar junts. Sense acritud, sense rancor. Simplement perquè Ethan, el més petit dels dos (va néixer el 1957, i Joel, el 1954) necessita altres estímuls. La notícia va saltar fa una setmana amb unes declaracions del compositor Carter Burwell: «Ethan ja no vol fer més pel·lícules, sembla feliç amb el que fa ara», deia l’autor de la música de ‘No es país para viejos’ i ‘Quemar después de leer’, entre d’altres. Però els rumors havien sorgit mesos abans: ‘The tragedy of Macbeth’, nova adaptació de l’obra de Shakespeare protagonitzada per Denzel Washington, Frances MacDormand i Brendan Gleeson, està realitzada i escrita per Joel en solitari. Era del domini públic que els Coen dirigien a mitges, un més centrat en la part visual i l’altre en la feina amb els intèrprets, una cosa habitual en les codireccions cinematogràfiques; si es revisen les bases de dades més fiables, a la filmografia dels germans veurem que Ethan està sempre consignat com a director sense acreditar, de la mateixa manera que Joel produïa, però no apareixia com a tal. Ethan no va quedar constatat oficialment com a codirector fins a ‘The ladykillers’ (2004), ‘remake’ de la comèdia negra britànica ‘El quintet de la mort’, d’Alexander Mackendrick. No és el millor film dels Coen, però sí el primer en el qual Ethan compartia crèdits directius amb el seu germà. El que tothom sabia, es feia per fi realitat. Secret fraternal Per què no va ser així fins aleshores és un secret compartit pels dos germans. El repartiment de la feina, segons havien decidit ells mateixos de portes enfora, era el següent: Joel director, Ethan productor i tots dos guionistes en solitari, tret de comptades excepcions. Poques vegades havien trencat aquesta associació que es presumia eterna: Ethan va col·laborar en solitari en el guió de ‘The naked man’, una comèdia sobre la corrupció de la indústria farmacèutica dirigida el 1998 per J. Todd Anderson. A més de les pel·lícules pròpies, Ethan i Joel han produït junts films d’altres directors, cas de ‘Bad Santa’, de Terry Zwigoff, i ‘Romance & cigarettes’, de John Turturro. Són autors de guions arxivats durant anys que després han recuperat alguns dels seus amics –‘Onada de crims, onada de rialles’, de Sam Raimi, i ‘Suburbicón’, de George Clooney–, a més de participar en l’escriptura de ‘El pont dels espies’, de Steven Spielberg. També han estat al darrere, tot i que no de manera molt activa, de l’antologia televisiva inspirada en el seu film ‘Fargo’, amb quatre temporades fins ara. Dues dècades prodigioses La realitat és que, malgrat no aparèixer acreditat, Ethan va tenir molt a veure, quant a la realització, amb ‘Sang fàcil’, ‘Arizona baby’, ‘Mort entre les flors’, ‘Barton Fink’, ‘El gran salt’, ‘Fargo’, ‘El gran Lebowski’, ‘O Brother’, ‘L’home que mai va ser allà’ i ‘Crueltat intolerable’, les pel·lícules que van fer en dues dècades, de 1984 al 2003. A partir de llavors, Ethan compartiria oficialment crèdit amb el seu germà en qualitat de director. I si bé és cert que aquests altres dos decennis no han sigut tan rotunds quant a l’originalitat del seu cine, compten amb peces mestres com ‘No es país para viejos’ –possiblement el millor de tota la seva filmografia al costat d’‘Arizona baby’, ‘Mort entre les flors’ i ‘Fargo’–, el ‘remake’ de ‘Valor de llei’, ‘A propòsit de Llewyn Davis’ i el western d’episodis ‘La balada de Buster Scruggs’. Ethan ha aconseguit al costat del seu germà quatre Oscars, al millor guió per ‘Fargo’ el 1996, i en les categories de pel·lícula, direcció i guió per ‘No es país para viejos’, el 2007, a més de la Palma d’Or a Cannes per ‘Barton Fink’, el 1991. Es dona la paradoxa que, al festival francès, Joel ha guanyat tres vegades com a director (Barton Fink, ‘Fargo’ i ‘L’home que mai va ser allà’), quan avui se sap que van dirigir a mitges. Molt bon rotllo entre germans perquè aquests premis, i el prestigi que comporten, no esquerdés una sòlida relació que s’ha prolongat durant gairebé 40 anys. Veurem si a ‘The tragedy of Macbeth’ es troba a faltar la mà d’Ethan. Tot un desafiament per a Joel. Altres germans darrere de la càmera

Joel i Ethan Coen: el final d’una gran societat cinematogràfica

No hi haurà més pel·lícules dels germans Coen junts, almenys durant un temps, perquè Ethan vol dedicar-se al teatre i deixa Joel sol davant el perill

El més llegit