Brillantor i llàgrimes a la música italiana

Itàlia estima la seva música. Estima les seves grans figures, aquests himnes que formen part de la seva idiosincràsia. Durant el confinament, Itàlia va sortir als balcons a cantar. Tothom es va sentir identificat amb aquest esperit, amb aquest crit d’esperança davant la incertesa de la pandèmia. L’impuls col·lectiu d’un poble que necessitava expressar-se com millor sabia: en comptes d’aplaudiments d’ànim, cançons. La seva creativitat no tenia límits. Cantants d’òpera, ritmes grupals, sessions de discjòqueis, concerts improvisats, temes tradicionals com ‘Fratelli d’Italia’ i clàssics, des del ‘Volare’ de Domenico Modugno a ‘Ma il cielo è sempre più blu’, de Rino Gaetano. Malgrat l’entusiasme dels ciutadans, i l’afany que van posar els músics a alegrar l’ambient, el sector, com ha passat a tots els països, va entrar en una greu crisi i a través de les xarxes socials van posar en marxa iniciatives com ‘Io lavoro con la musica’, a què es van adscriure artistes de tota mena, de Jovanotti o Tiziano Ferro a Diodato o Fiorella Mannoia per denunciar davant el Govern la fragilitat del sector. Més o menys així va començar el 2021. Primera alegria La primera alegria del nou any va ser el Globus d’Or que va aconseguir Laura Pausini pel seu tema ‘Io Sì’, compost per a la pel·lícula ‘La vida por delante’, que va suposar la tornada de la mítica Sofía Loren al cine de bracet del seu fill, Edoardo Ponti. Pot ser que no guanyés l’Oscar, però aquell moment de la cantant celebrant el premi va resultar bastant inoblidable. Llavors va arribar San Remo, l’esdeveniment més gran de la música del país. Un San Remo postpandèmia en què hi havia ganes de celebrar. Un San Remo amb grans noms consagrats i un grup desconegut, Måneskin, que va pujar a l’escenari ple d’esperit irreverent, tatuatges, indumentària glam i una cançó, ‘Zitti e buono’ que era un autèntic espectacle. Va arrasar al festival amb totes les expectatives i es va imposar a favorits com Francesca Michelin i Ermal Meta. A Eurovisió Fora de les fronteres italianes a poca gent li importa San Remo, així que els Måneskin es van donar a conèixer veritablement a Eurovisió. Hi havia cançons boniques en aquesta edició del festival, però el públic demanava foc, fúria i desvergonyiment, demanava energia després d’un any terrible i en això no van tenir rival. No obstant, la música italiana estava de dol en aquells moments. Uns dies abans havia mort Franco Battiato als 76 anys. Ell havia participat a Eurovisió feia 37 amb el tema ‘I treni di Tozeur’ amb Alice, que el va acomiadar al seu funeral juntament amb alguns íntims amics i un grup de monjos budistes. Impossible determinar la influència del cantautor sicilià en la música contemporània que va nodrir de constants noves vies expressives que van incloure de l’electrònica al rock progressiu, passant pel pop, el so dodecafònic, l’experimental i l’element espiritual, filosòfic i metafísic en les seves lletres. La seva obra podria considerar-se una espècie d’Evangeli musical i ell un profeta. Les males notícies no es van quedar allà. Al juny va morir Raffaella Carrà. També va agafar per sorpresa. Tenia 78 anys i una carrera plena d’èxits inoblidables que formen part del nostre imaginari col·lectiu. La commoció va ser encara més gran perquè la cantant havia sigut també una icona televisiva, una llegenda de l’espectacle durant diverses dècades, tant a Itàlia com a Espanya, i això deixa una empremta. Si el funeral de Battiato va ser solitari, a la seva vila al costat de l’Etna, el de Raffaella Carrà es va convertir gairebé en una qüestió d’Estat i va ser retransmès per televisió. Si a algú ha plorat Itàlia aquest any, ha sigut a la seva Raffaella. Època de mites Battiato i Raffaella no tenien res a veure entre si, però tots dos van formar part d’una època en què es van forjar molts mites. Ell era un poeta, ella un belluguet a l’hora de fer-nos ballar. Ell era tímid i hieràtic, ella desenfadada i picardiosa. Cadascú al seu terreny, era inqüestionable. Ens queda Mina, ens queda Celentano, Renato Zero, Lucio Battisti. I els nous talents, perquè la música italiana sempre es renova. Mahmood, que també es va donar a conèixer a Eurovisió, ha tret disc nou i el seu ‘Soldi’ continua sent un himne. Fins i tot Nanni Moretti l’utilitza per fer vídeos virals per les xarxes. Per cert, Måneskin no només va guanyar Eurovisió, ara és un fenomen global número u en reproduccions.

Brillantor i llàgrimes a la música italiana

Ha sigut un any intens per a la música italiana, ple de llums i d’ombres, de nous ídols i d’estrelles que s’han apagat. De l’èxit de Måneskin a la mort de Franco Battiato i Raffaella Carrà

El més llegit