Febre olímpica i literatura: una guia de llibres sobre esport i les seves històries

Recordem aquella resposta displicent i despectiva d’Ibrahimović quan li van preguntar per Pep Guardiola, el seu entrenador al Barça. «He’s a philosopher», va dir, despatxant així una relació torçada des de l’inici i una forma d’entendre el futbol i el món. Zlatan clavava un dard verinós gairebé com una abraçada florentina. Estava tot dit: posava una barrera entre ell i la mirada intel·lectualista, llibresca, teòrica, del Pep, el fill del paleta, l’individu reflexiu, el lector de poesia, l’amic de David Trueba (la novel·la futbolera d’aquest, ‘Saber perdre’, la regalava l’entrenador als seus jugadors). Parla molt, parla massa, es deia sempre de Jorge Valdano en l’època d’entrenador del Reial Madrid. I amb aquest accent. A més utilitzava frases llargues i comparacions atrevides, i reflexionava a poc a poc, i feia certa pedagogia o didàctica amb rivets d’estètica. I citava Borges i altres escriptors. I escrivia articles i llibres: ‘Fútbol. El juego infinito’, ‘El miedo escénico y otras hierbas’, ‘Apuntes del balón’. Millor que se’n vagi. Total, no és més que un altre intel·lectual dels collons. I aquí és on som. On han volgut portar-nos. A demanar menys paraules i més fets contundents. A anar al gra. A «ens els follem amb el xiulet» d’aquell Floro. Al «trepitja’l» d’aquell Bilardo. En les vel·leïtats d’aquell Clemente. A la suor del front i que les úniques paraules, les úniques reflexions, l’única filosofia i literatura pròximes al futbol es prescriguin en píndoles de ‘textosterona’. I no només és el futbol. La prima línia vermella entre l’esport i la paraula escrita es mostra moltes vegades com una cosa infranquejable per rutina, menyspreu o incomprensió mútua. Però no sempre és així. En ocasions, els escriptors descobreixen el filó d’històries, arguments, vides i relacions humanes susceptibles de ser tractades en la literatura. Aquestes en són algunes. En temps de confinament olímpic i pernoctis esportius, també hi ha temps per a la ficció literària. ‘La broma infinita’ David Foster Wallace i el tennis Destacat jugador de tennis en la seva infància i en la seva joventut, el geni nord-americà edifica la seva novel·la ‘La broma infinita’ (LRH, 1996) entorn de la ultracontrolada Acadèmia Enfield de tennis i, entre molts altres hipertrofiats i primmirats desenvolupaments narratius, entorn de la persona de Hal, el fill petit d’Incandenza, promesa del tennis juvenil, com el mateix Foster Wallace. No només en la ficció s’ha ocupat l’escriptor mort el 2008 d’aquest esport que tant l’obsessionava (amb aquesta obsessió que el caracteritzava com a narrador i com a ésser humà). La suor i la tècnica, l’elegància i la bellesa, Federer i Nadal, la victòria i la frustració són també objecte d’estudi a les seves extraordinàries peces periodístiques i assagístiques ‘Deporte derivado en el corredor de los tornados’ i ’El talento profesional del tenista Michael Joyce como paradigma de ciertas ideas sobre el libre albedrio, la libertad, las limitaciones, el gozo, el esperpento y la realización humana’ (recollits al llibre ‘Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer mai’; LRH, 1997) i a ‘Federer, en cuerpo y en lo otro’ i ‘Democracia y comercio en el Open de Estados Unidos’, assajos tots dos publicats a ‘En cuerpo y en lo otro’ (LRH, 2012). La foto de la coberta del seu primer llibre d’assajos i opinions, amb l’ancià tennista vestit de blanc que somriu a la càmera mentre salta falsament envoltat de boles grogues al camp d’herba, no sembla ser una elecció casual. ‘Tanta gente sola’ Juan Bonilla i ‘El cromo de Boronat’ El molt futboler escriptor de Jerez Juan Bonilla ha escrit àmpliament sobre futbol en diaris i revistes, tant literàries com d’informació general. De fet, ha escrit en més d’una ocasió que el primer poema que va aprendre de memòria va ser l’alineació del FC Barcelona de la temporada 1974-1975, crec. I és joiosament emocionant el seu poema titulat ‘Anfield Stadium’ («Mi voz es hilo de esa voz que canta en Anfield/You’ll never walk alone…!»). Però de la seva producció literària, destaca el seu relat ‘El cromo de Boronat’, recollit en el seu extraordinari ‘Tanta gente sola’ (Seix Barral, 2009). La història del xaval a qui només li falta el cromo de Boronat per acabar l’àlbum de la Lliga i que per aconseguir-lo és capaç de qualsevol cosa –aprofitar-se d’altres, fer plorar una noia, ser un enredaire, en definitiva– és la història de totes les obsessions, de totes les victòries i de totes les derrotes. I de tots els oblits. ‘El día después’ David Refoyo i els negocis tèrbols Sobre el món del futbol, però en aquest cas preparat amb l’ambient periodístic i empresarial, tracta la novel·la de David Refoyo ‘El día después’ (Lupercalia). Personatges amb noms molt coneguts, empreses de comunicació, plataformes, grans corporacions, negocis tèrbols, partits manipulats, cases de joc que amenacen de quedar-se amb tot –amb els carrers i amb els resultats–, preparen aquesta novel·la sobre la realitat de l’esport rei, construïda sobre variades tècniques narratives i gran coneixement dels recursos literaris, a més d’una evident dosi de crítica social. ‘Zátopek’ ’Córrer’ Un còmic i una novel·la per a l’atleta descalç L’heroi descalç dels Jocs Olímpics de Hèlsinki de 1952 ha trobat la persona que expliqui la seva odissea entre la realitat i la ficció a dues obres narratives de diferent gènere i format. L’editorial de La Rioja Aloha!, dirigida per Adriana Bañares, ha publicat el 2020 la novel·la gràfica ‘Zátopek’, de Jan Novák i Jaromír 99, que explica la història de l’únic atleta que ha aconseguit guanyar als mateixos Jocs Olímpics les proves de 5.000 metres, 10.000 metres i la marató. A més de la vida esportiva de la anomenada «locomotora humana», aquest còmic explica la seva relació amb l’esportista Dana Ingrová. De caràcter més ficcional és ‘Córrer’ (Raig Verd Editorial), la novel·la que l’escriptor francès Jean Echenoz va dedicar a aquest atleta el 2008 dins de la trilogia dedicada a personatges històrics: Ravel, Zátopek i Nikola Tesla. ‘La petita comunista que no somreia mai’ La foscor de Nadia Comaneci Als Jocs Olímpics de 1976, en una Mont-real que encara avui continua pagant en els seus impostos les despeses derivades d’aquell esdeveniment, una joveníssima gimnasta romanesa de 14 anys enlluernava el món obtenint per primera vegada un deu en gimnàstica artística, la qualificació perfecta en barres asimètriques. Nadia Comaneci es va convertir en la «nòvia del món» i el règim comunista del seu país en va fer un símbol. Les parts més fosques d’aquesta vida i de la utilització de la mateixa per part del poder es narren a ‘La petita comunista que no somreia mai’ (Anagrama) la novel·la de la francesa Lola Lafon (2014), que no renuncia a indagar en els espais més dolorosos de l’abandonament, el judici social, la vigilància policial i l’exili als Estats Units de l’anomenada «fada de Mont-real». ‘Tiros libres. Relatos de baloncesto’ Antologia des de la cistella Disset escriptors col·laboren en aquesta antologia de relats que tenen com a protagonista el bàsquet i el seu món. Coordinats per Patxi Irurzun, Daniel Ruiz García i David Refoyo, els autors presenten la col·lecció de contes ‘Tiros libros’ (Lupercalia) en què el bàsquet es converteixen en l’excusa perfecta per parlar de l’èxit i el fracàs, d’emocions i records, de la vida mateixa i el seu atzar. Recorden moments de la seva vida lligats a aquest esport, escriuen sobre l’NBA i sobre bàsquet de barri, sobre la mort dels mites, sobre els mites vius, sobre el bàsquet iugoslau, sobre mascotes d’equips i velles glòries oblidades. ‘Mear sangre’ Dum Dum Pacheco, memòries des del quadrilàter Ídols de fang i de barri baix, alguns personatges només troben comoditat al carreró fosc, el puticlub de carretera, la pensió de mala mort o la cuneta on el llancen després d’una ganivetada traïdora o un tret amb una de retallada. Aquest és el cas de Dum Dum Pacheco, el boxejador que va escriure les seves memòries fa dècades i que ara recupera Autsaider Cómics. Un món de baixos fons, de la Legió, de bandes de carrer, de porters de discoteca i pantalons de campana. I un món de luxe sota els neons dels pubs amb butaques d’escai. En aquest món de vedets vingudes a menys i de boxejadors elevats a categoria d’heroi nacional és on trobem Dum Dum Pacheco, un déu menor –com Urtáin–, una altra marioneta els fils de la qual es van tallar quan ja no servien per fer la funció que s’esperava d’ell. ‘Del deporte y los hombres’ La filosofia de Roland Barthes El filòsof advocat del diable del postestructuralisme, el pensador a la contra, el de la mirada tèrbola cap a l’autor, la imatge, l’amor fragmentat, també es va ocupar de la presència de l’esport en la societat del seu moment. Va ser a ‘Del deporte y los hombres’ (Paidós), amb delicadesa i desinterès, com gairebé sempre. Una altra més de les seves mitologies. Que són les nostres. ‘Versos de deportes’ Revista ‘Litoral’, núm. 237 Poesia per a nens i un joia del 2004 Per iniciar els nens en la poesia i en els esports menys coneguts, ‘Versos de deporte’ (SM), un preciós i divertit volum en què Ruiz Taboada recull poemes sobre 30 activitats esportives amb il·lustracions. I si aconsegueix vostè el número 237 (2004) de la revista ‘Litoral’ publicada pel Centre Cultural de la Generació del 27 de Màlaga, descobrirà una joia tipogràfica i visual amb l’esport, l’art i la literatura com a tema central.

Febre olímpica i literatura: una guia de llibres sobre esport i les seves històries

En moments de confinament olímpic i pernoctis esportius, també hi ha temps per a la ficció literària

Literatura de tots els gèneres descriu, narra, analitza, critica o denuncia aspectes de l’esport i dels seus practicants

El més llegit