M. Night Shyamalan: «M’agrada pensar, al dirigir, que soc un cuiner de sushi»

Després de culminar amb ‘Glass’ la trilogia que va començar amb ‘El protegido’, M. Night Shyamalan torna a demostrar que és un mestre a l’hora d’utilitzar les eines del llenguatge cinematogràfic a l’hora de generar suspens i tensió per compondre un exquisit ‘thriller’ hitchcockià amb elements sobrenaturals que acaba convertint-se en una reflexió existencial entorn de la fugacitat de la vida. ¿Com va conèixer ‘Castillo de arena’, la novel·la gràfica de Frederik Peeters i Pierre Oscar Lévy i quins elements el van interessar més a l’hora d’adaptar-la? Me la van regalar els meus fills pel dia del pare, crec que fa uns vuit anys. Feia temps que volia fer una pel·lícula que integrés una sèrie d’elements i no sabia com encaixar-los. Havia treballat molt temps en la trilogia Eastrail 177 (‘El protegido’, ‘Múltiple’ i ‘Glass’) i volia fer una cosa totalment diferent, que fes molta por i que alhora estigués impregnada d’un humor negre i macabre. Una cosa provocadora, impactant, misteriosa, que generés emocions viscerals en l’espectador. I tots aquests ingredients eren presents en aquest còmic, així que no podia desaprofitar l’oportunitat d’adaptar-lo. ¿Tenia pensat rodar-la abans de la pandèmia? Ja ho tenia tot preparat per rodar-la quan va esclatar la pandèmia. No sabíem què passaria, ni tan sols què estava passant, tot era molt confús i estàvem desconcertats. Al principi no crèiem que fos tan greu i al març encara teníem l’esperança de poder posar-la en marxa al juny. Que il·lusos. Llavors el món es va parar per complet. Però això ens va donar l’oportunitat de tornar a la pel·lícula, al guió, per repassar-la gairebé per complet. ¿Quan pots fer això? Quan t’introdueixes en la voràgine d’una producció tot s’accelera i hi ha moltes coses que es fan de manera precipitada. Així que en el fons va ser un regal poder dedicar més temps al guió, els ‘storyboards’, a la planificació. Vaig tenir una imatge molt més nítida de com volia abordar la pel·lícula a nivell visual, com seria cada pla. I el càsting d’actors es va beneficiar també d’això a l’hora de preparar els seus personatges. Suposo que va ser estrany parlar d’una sèrie de temes que d’alguna manera ens han afectat l’últim any: tancada, aïllament, ansietat, por, problemes mentals... De vegades hi ha pel·lícules que estan fora del seu temps i d’altres, no obstant, que encaixen a la perfecció en el moment en què apareixen, com si es tractés d’una alineació còsmica. És estranyíssim. A nosaltres ens va costar enfrontar-nos a tots aquests temes que comentes perquè, d’alguna manera, els acabàvem de patir, i segurament en l’espectador despertaran una sèrie de sentiments molt més intensos que si no hagués existit la pandèmia. Per a nosaltres va funcionar com una espècie d’exorcisme, una manera d’enfrontar-nos a les nostres pors, i espero que també per a l’espectador. Per tant, hi ha un missatge postpandèmia que no havia previst al principi Jo crec que tots hem vist trastocada la nostra noció del temps. Un dia tancat a casa es pot fer etern, ¿no? En el cas de la pel·lícula, és una vida sencera, però sí, efectivament, crec que encara sentim els efectes de l’aïllament, de la distància social, hem perdut el contacte amb part del nostre entorn, no hem pogut veure gaires dels nostres éssers estimats. És normal que tot això ens hagi deixat una mica trastocats. I, inevitablement, també és el primer que els passarà als personatges quan s’adonin que es troben atrapats. En definitiva, sí, la pandèmia ha donat una nova dimensió a la història. Feia molt temps que no veia una pel·lícula en què cada moviment de càmera fos tan important a l’hora d’explicar la història. ¿Com va concebre la posada en escena? M’agrada pensar que soc un cuiner de sushi que ha de rendibilitzar al màxim els ingredients que utilitza. No soc de malgastar, prefereixo pensar que tinc el mínim per cuinar i, a partir d’allà, ho preparo tot, ho cuino al meu cap. Per això, intento no caure en la temptació de fer més grans les meves pel·lícules del que són, afegir-hi molts efectes CGI i coses així. Hi ha directors que fan coses meravelloses amb els efectes, però jo no podria fer aquestes grans superproduccions perquè intento ser el més minimalista i artesanal possible. També és molt detallista En aquest cas teníem una platja on no hi havia res. Els personatges pràcticament porten la mateixa roba durant tota la pel·lícula. Així que, per exemple, el color del para-sol era fonamental. Vam provar i provar totes les gammes possibles, totes les mides de ratlles. ¿Com de gran havia de ser? Teníem diverses talles per a diferents preses i totes van ser importants. Després, les tovalloles, que acompanyarien els personatges des que són nens a adults. ¿De quin color haurien de ser? Cada element és crucial, tot i que no ho sembli. Per vostè, l’aspecte visual i el narratiu van íntimament units En aquest cas encara es posava més de manifest. Cada decisió repercutia en l’atmosfera i en la tensió que s’havia de crear. ¿Per què un gran angular per filmar la platja? ¿Per què una Dolly en comptes d’una ‘steady cam’ quan seria més fàcil? ¿Per què una càmera movent-se independentment al voltant dels personatges? Perquè tot això era important per generar aquesta sensació que passava alguna cosa rara amb el temps, perquè l’espectador pogués sentir aquesta estranyesa. Pots intentar explicar el que vulguis, però sense tota aquesta planificació seqüencial, sense tota aquesta coreografia, no funcionaria igual. En l’aspecte narratiu, ¿quins temes volia abordar? Els personatges de la pel·lícula mai semblen haver-se sentit còmodes en la seva relació amb el temps. Recorden una cosa que va passar en el passat, pensen en coses que haurien pogut passar, es retreuen decisions o troben a faltar allò que s’han perdut. De sobte, tot comença a passar massa ràpid, i ja no hi ha espai per al futur, i això els causa pànic. Així que els únics que trobaran una mica de pau en aquesta platja són els que visquin el present. ¿Com va triar el càsting, sobretot en el cas dels personatges que veiem en diferents edats? Vaig triar un grup d’edat, els que representaven dels 15 als 30. I a partir d’ells, els grans i els petits. Crec que quan Thomasin McKenzie i Alex Wolff apareixen a la pel·lícula, es converteixen en els veritables protagonistes, sobre ells pivota tota l’acció. Comença amb el punt de vista d’una generació, la dels pares (Vicky Krieps i Gael García Bernal) i acaba amb la següent, amb la dels seus fills. Em va semblar un truc de guió interessant. En aquesta pel·lícula l’escenari, la platja, es converteix en un personatge més. Intento que sigui així en totes les meves pel·lícules. Si rodo en una casa, aquesta casa ho és tot. És el que et comentava de la personalitat que ha de tenir cada element. En aquest cas teníem una platja preciosa envoltada de roques. Un paradís que de sobte es converteix en la presó. M’agrada aquesta juxtaposició de conceptes, un espai a l’aire lliure que es torna claustrofòbic i terrorífic. He llegit que amb aquesta pel·lícula volia que l’espectador se sentís com si estigués veient un capítol de ‘The Twilight Zone’, però també es poden rastrejar altres referències. ¿Potser Buñuel i ‘El ángel exterminador’? És una gran, gran influència. De fet, un dels personatges deia una frase que al final vam tallar i que es referia explícitament a ‘El ángel exterminador’. Quina pel·lícula tan pertorbadora, crec que em vaig tornar boig quan la vaig veure. Gràcies per recordar-me-la, no oblidaré esmentar-la com a influència directa de ‘Tiempo’ a partir d’ara.

M. Night Shyamalan: «M’agrada pensar, al dirigir, que soc un cuiner de sushi»

El director nord-americà torna a reinventar el seu univers particular a ‘Tiempo’, una pel·lícula d’una precisió mil·limètrica basada en la novel·la gràfica ‘Castillo de arena’.

El més llegit