Pablo Alborán: «Quan faig una cançó busco no cansar-me de mi mateix, i no és fàcil»

‘Vértigo’ és un disc concebut durant el fatídic any 2020, i té un clima més intimista que festivaler. El vaig compondre i vaig gravar durant la pandèmia, en el pitjor moment de les nostres vides; el més vulnerable, estrany i únic. Em va servir com una espècie de refugi, el que la música ha sigut sempre per mi. No sé si el disc és festivaler, però hi ha ganes que en els concerts la gent passi la millor estona que pugui viure en aquests moments. El ‘vertigen’ de la cançó titular té a veure amb una relació personal, però és fàcil associar-ho a sensacions com les d’aquesta era de la Covid-19. És el bonic que té, que és tremendament subjectiu i pot representar coses diferents per a cadascú. El vertigen ens recorda que estem vius, que no som immortals, i això és una cosa que la pandèmia ens ha recordat. Aquesta sensació d’adrenalina, que tot es mou i que tu has de mirar de no perdre l’equilibri. La vida és això: amors, dolors, penes, problemes, treball, vida, salut... Tot són factors que a un el poden desequilibrar. Tot i que treballi amb tempos electrònics i ritmes llatins, ¿la seva essència és en les balades? La meva essència és cantar a la vida, l’amor, els sentiments..., i la balada és el lloc en què em trobo més còmode, ho faci millor o pitjor, perquè em permet emocionar-me potser d’una manera diferent. Però això no treu que m’encanta la bachata, o la samba, o la bossa nova, que és dels primers estils que vaig aprendre a tocar amb la guitarra. I el flamenc m’apassiona. Al final, canto a les emocions. Aquí hi ha la meva essència. El disc té cert aire conceptual, amb aquests interludis entre els temes. ¿És un problema al presentar-lo en directe? No, el directe és una altra pel·lícula, molt lligada al disc, però diferent. Això sempre m’ha passat: en directe pots cantar les mateixes cançons i jo soc la mateixa persona, el mateix compositor, però veure l’artista a l’escenari és una cosa molt més personal i veraç. El directe m’ajuda a donar una altra visió a les cançons. Amb l’escenografia, els músics i el públic es crea una altra energia. Aquest no és un disc conceptual, però sí que pretenem posar la gent en una bombolla perquè pugui somiar una mica a través de la música i el fet d’estar junts. Hi ha un subtil influx de la música àrab en la seva música: a ‘Si hubieras querido’, del nou disc, per exemple. Creixent a Màlaga, ¿li arribaven les emissores d’Algèria o el Marroc? ¡Sí! És cert, moltes vegades, quan passo cap a Mijas, la ràdio agafa emissores àrabs, i és veritat que més d’una vegada m’he quedat molta estona en aquesta sintonia i fins i tot l’he gravat. És només quan passo per aquest tram, i són músiques supermaques. Després vaig descobrir músics com Natacha Atlas o Khaled. La meva mare va néixer al Marroc i també per aquí tinc una influència de la música àrab, i de la francesa. També de la portuguesa: els melismes i la forma d’improvisar de Dulce Pontes, que té a veure amb la música àrab i el flamenc. ¿Què es queda de la ‘chanson’? Els temes de Brel i la veu d’Aznavour: magistral, inconfusible. I Zaz, amb qui vaig treballar i que em va portar a un altre tipus de música francesa, la ‘manouche’. Sol aplicar-se a la seva música l’adjectiu ‘intens’, una cosa que passa també amb Pablo López, amic seu i també malagueny. ¿Hi ha una influència mútua? A mi m’influeixen tots els meus companys, perquè tinc la sort de ser amic seu. Tot el que es fa amb el cor t’ha d’influir, i el que fa el Pablo té molt cor. ¿Diria que la seva meta és fer cançons atemporals o reflectir un moment? Quan escric ho faig per mi, i l’objectiu és que les meves primeres impressions siguin bones. Em deixo portar. És un procés que és viu. Quan faig una cançó busco no cansar-me de mi mateix, i no és fàcil, perquè em canso molt ràpid de mi mateix. Sobretot, tracto de captar una emoció diferent a l’anterior, i experimentar-la jo primer. I després, sí que intento no caure en clixés. En la balada és molt fàcil caure en l’arranjament típic, de corda, de guitarra... Per això m’agrada la música àrab, que utilitza els quarts de to, i el fado, que és un estil molt intens, i aquesta paraula jo la utilitzo positivament. Tot això pot fer que la cançó sigui més duradora, tot i que això ja no és a les teves mans. L’any passat va fer parlar amb la declaració de la seva homosexualitat. Últimament veiem casos d’agressions, però també fortes onades de rebuig. ¿Anem a pitjor o a millor? No sabria què respondre, la veritat, perquè hi ha moltes coses que influeixen. El moment en què som és molt sensible i les coses poden arribar d’una manera molt diversa. Però cal continuar denunciant les injustícies passi el que passi, i visquis en el temps que visquis. No sé si anem a millor o a pitjor, però aquest és el camí que s’ha de seguir. ¿És un artista amb por dels titulars de premsa estridents, les seves frases tretes de context que puguin encendre les xarxes? Por a les xarxes socials no en tinc, perquè al llarg d’aquests deu anys ja he vist que per molt que tu intentis dir alguna cosa o parlar d’una altra, després les xarxes segueixen un altre camí. Però és el moment de defensar el costat positiu de les xarxes, que també el tenen. La informació es pot donar de moltes maneres, i sobretot vosaltres, els periodistes, que teniu la responsabilitat més gran, davant els diversos camins que teniu davant heu de lluitar pel vostre en el dia a dia, igual que jo en el món en què estic ficat, la indústria de la música. ¿Por? No, por de la mort, la malaltia, que se’n vagin els meus. D’això tinc por. Després d’aquesta gira d’estiu, ¿com veu el 2022? ¿Amb una gira gran o això ara està en repòs? Està en repòs. Com diuen els llatinoamericans, ara mateix anem ‘un día a la vez’. M’agrada aquesta expressió perquè crec que s’ajusta al moment que vivim. La idea ara és acabar aquesta gira petita però intensa i agraïda, valorant molt l’esforç de la gent per recolzar la música en els concerts i festivals. La gent sap que la cultura és segura, però és un moment complicat. Després de Porta Ferrada, em queden uns altres dos concerts, i ja veurem què passa l’any que ve.

El més llegit