Tenia una veu excepcional, impressionant per bellesa, projecció i potència. Nascut a Pàdua (Itàlia) el 1940, Giuseppe Giacomini hauria fet 81 anys el 7 de setembre. Va debutar al Gran Teatre del Liceu el 1974 com a Rodolfo a ‘La Bohème’ de Puccini i la seva última actuació en la temporada del coliseu barceloní va ser com a Calaf en la històrica ‘Turandot’, també de Puccini, del Palau Sant Jordi el març de 1994 al costat d’Eva Marton, Verónica Villarroel i Stefano Palatchi. L’obra, que va reunir 15.000 persones a Montjuïc, s’havia d’oferir al teatre de la Rambla, però ho va impedir l’incendi del 31 de gener del mateix any.
Delicat de salut des de feia temps, Giacomini estava retirat dels escenaris des de començaments de segle, després d’una llarga carrera que va començar el 1966 interpretant Pinkerton a ‘Madama Butterfly’ al teatre de la localitat italiana de Vercelli i que aviat el portaria a triomfar a ciutats com Milà, Roma, Nàpols, Parma, Torí, Berlín, Munic, Viena, Zuric, París, Brussel·les, Londres, Oslo, Budapest, Nova York, Houston, Buenos Aires, Moscou o Seül.
El seu talent increïble el va portar a fer-se amb les principals estrelles de la lírica i actuar a festivals com el de l’Arena de Verona, sent un dels seus tenors preferits entre 1977 i 1999 i on va interpretar òperes com ‘Il Trovatore’, ‘Tosca’, Aida’, ‘Pagliacci’, ‘La forza del destino’ o ‘Otello’. La directora del certamen, la soprano Cecilia Gasdia, va afirmar a l’anunciar la notícia de la seva mort que «va ser una de les veus més extraordinàries» que ha escoltat en directe «i també va ser extraordinari com a persona».
Premis i distincions
La seva veu va anar evolucionant des de la d’un tenor líric pur, fent incursions en el ‘bel canto’ romàntic bellinià i donizettià per decantar-se per papers més pesats de Verdi, Puccini i el ‘verisme’, sempre dins el repertori italià. També va participar en diverses estrenes d’obres contemporànies. Al Liceu de Barcelona, a més de ‘La Bohème’ i ‘Turandot’, també va interpretar ‘La forza del destino’ i ‘Pagliacci’, aquesta última en dues temporades diferents.
A Espanya també va seduir els aficionats bilbaïns amb ‘Norma’ (1984) i ‘Il Trovatore’ (1985), un dels seus títols més representatius –el seu Manrico era inoblidable– en una trajectòria per la qual va obtenir diversos guardons i distincions, des del premi Zenatello (Itàlia) fins a ser anomenat per l’Òpera de Viena Kammersänger, la màxima distinció del coliseu de la capital austríaca.