Julia Ducournau i la nova gran armada femenina del cine de terror

Julia Ducornau ha fet història al festival de Cannes gràcies a la seva segona pel·lícula, ‘Titane’. Per primera vegada una dona ha guanyat en solitari la Palma d’Or (Jane Campion la va guanyar per ‘El piano’ ex aequo amb Chen Kaige el 1993) i ho ha fet a base de poder i radicalitat, amb una pel·lícula que utilitza els mecanismes del gènere per parlar de la ruptura dels arquetips de la identitat i la violència que s’exerceix sobre les dones, tot això a través d’una estètica tan irresistible com impactant. Aquest premi és important per moltes raons. Durant els últims anys el cine de terror dirigit per dones s’ha convertit en un poderós territori d’exploració que entronca amb les reivindicacions de la nova onada feminista sorgida després del #MeToo. Una nova generació de directores s’ha encarregat de renovar el terror contemporani per imposar per fi la seva visió del món per sobre de la mirada heteropatriarcal que havia dominat fins al moment, per alliberar-se de totes les convencions repressives i reivindicar que la dona no està disposada a ser un objecte passiu, sinó una arma de subversió i renovació preparada per trencar amb tots els tabús heretats. Així, la Palma d’Or a ‘Titane’ no suposa la legitimació d’un fenomen ni la seva culminació, sinó un gest icònic sobre el qual sustentar les bases del futur. Ja no es tracta d’excepcions esporàdiques, com passava en la dècada dels 60, amb personalitats iconoclàstiques com les de Stephanie Rothman o Barbara Peeters, ‘outsiders’ al marge de la indústria que van contribuir a aportar certa consciència de gènere dins de l’‘exploitation’ de la factoria Corman. Ja s’ha superat aquesta barrera i estem parlant d’una autèntica armada invencible que inclou des de les propostes més autorals al cine ‘mainstream’. La falta de referents El camí no ha sigut fàcil, ja que la falta de referents fins fa molt poc resultava flagrant. La major part de les dones que dirigien terror acabaven absorbides per la indústria i no tornaven a deixar la seva empremta mai més. Hem assistit a diversos fenòmens esporàdics, com el de Mary Harron adaptant la controvertida novel·la de Bret Easton Ellis ‘American Psycho’ (2000), i a supervivents de llarg recorregut que s’han sabut adaptar als nous temps, com Karyn Kusama, que a ‘Jennifer’s body’ va firmar una provocadora ‘coming-of-age’ en què els clixés del cine d’institut i les hormones remogudes adquirien una dimensió inesperada, per continuar evolucionant amb paràboles socials tan incòmodes i torbadores com ‘La invitació’, guanyadora del Festival de Sitges el 2015. Però el germen de tota aquesta nova fornada caldria buscar-lo als marges, que és on sempre hi ha les propostes més lliures i trencadores, en pel·lícules com ‘American Mary’, de les bessones Jen i Sylvia Soska, que van aplicar la seva fascinació per la subcultura de la modificació corporal per compondre una sàtira perversa i gore al voltant de la deshumanització de la dona com a objecte sexual. O ‘The love witch’, d’Anna Biller, una exuberant fantasia ‘camp’ que reinterpreta la iconografia de la bruixeria des d’un punt de vista feminista. També en directores com Jovanka Vuckovik o Roxanne Benjamin. A partir d’aquí, moltes autores han buscat el seu propi espai per parlar de moltes de les pors associades a la condició femenina que fins al moment havien sigut utilitzades pels homes per generar un espai de submissió. Així, a ‘Prevenge’, Alice Lowe insistia en la imatge de l’embarassada feliç per convertir-la en una cosa més impredictible i amenaçadora, convertint la maternitat en una caixa de ressonància de tots els mals de la societat. Una cosa semblant passa a ‘Babadook’, de Jennifer Kent, en què el dol, la pèrdua i la por de no saber gestionar la relació entre mare i fill s’acabaran materialitzant en una criatura que es nodreix dels traumes de la protagonista per intentar amenaçar la seva estabilitat mental, una altra de les qüestions que els homes han utilitzat històricament per desacreditar les dones. A ‘Relic’, de Natalie Erika James es posava de manifest de quina manera l’herència genètica i familiar pot constituir una font de terror i com les dones perpetuen el rol de cuidadores fins a asfixiar-les i anul·lar-les. També el matrimoni pot ser una forma d’abducció, que és el que posa de manifest ‘Honeymoon’, de Leigh Janiak, que acaba de fer el salt a Netflix a través de la trilogia ‘La calle del terror’. Es tracta de relats que adquireixen un to més simbòlic i quotidià, com si l’element fantàstic que les sustenta es diluís per establir una relació més íntima i autèntica amb la mateixa naturalesa monstruosa, donant-li un nou i revelador sentit. Hem assistit a noves reinvencions del cine de vampirs de la mà d’Ana Lily Amipour a ‘Una chica vuelve a casa sola de noche’, del rap & revenge a cintes com ‘Revenge’ de Coralie Fargeat i del canibalisme a ‘Crudo’, l’‘opera prima’ de Ducournau, que ja posava de manifest un dels leitmotivs d’aquest nou corrent: el cos de la dona com a presó que es converteix en espai per a la transformació, per a l’alliberament. La New French Extremity S’ha parlat molt de la vinculació de Ducornau amb el cine de David Cronenberg, però les seves referències també tenen molt a veure amb altres treballs dirigits per dones dins l’àmbit francès que a principis dels 2000 es va anomenar la New French Extremity. Entre les seves membres hi havia una nòmina d’autèntiques franctiradores com Virginie Despentes i Coralie Trinh Thi (‘Fóllame’), Catherine Breillant (‘Romance X’) i, sobretot, Claire Denis amb ‘Trouble everyday’ i Marina de Van amb ‘En mi piel’, dos autèntics tractats sobre les necessitats primàries del cos femení que posaven de manifest els binomis tortura/plaer, sexe/mort des d’una òptica visceral i convulsa que també és present en el treball de Ducournau, només que en aquest cas adaptat a les noves formes d’expressió femenina del nostre present en què les qüestions de gènere també se sotmeten a una nova revisió teòrica. Perspectives inèdites La nòmina de dones que aborden el cine de terror des de perspectives inèdites, tant formals com narratives, no para de créixer. L’any passat vam assistir a la revelació de Rose Glass gràcies a ‘Saint Maud’, que utilitza la religió com a mecanisme repressiu per generar culpa i càstig i d’Amy Seimeitz, que a ‘She dies tomorrow’ connectava directament amb els terrors pandèmics a través d’una història sobre la paranoia que genera el sentiment d’alienació. ¿Pròximament? L’estrena el mes que ve del ‘remake’ de ‘Candyman’ que ha fet Nia DaCosta, ‘opera prima’ procedents de Sundance com ‘Censor’, de Prano Bailey-Bond i ‘The Blazing World’, de Carlson Young, així com el nou film d’una altra de les grans ideòlogues de la fantasia europea, Lucille Hadzihalilovic, amb ‘Earwig’, que es podrà veure al Festival de Sant Sebastià, o la incursió en el terror d’Olivia Wilde amb ‘Don’t Worry Darling’ i un nou Bloomhouse amb nom de dona, el de Shana Feste i ‘Run Sweetheart Run’, o com sortir corrents després d’una terrible cita a cegues. El 2016, la directora barcelonina Denise Castro presentava al Festival de Sitges la seva ‘opera prima’, ‘Salvación’, un evanescent conte fantàstic sobre una nena malalta del cor i un jove vampir que li promet la immortalitat. Un parell d’anys després, tornava al mite vampíric amb la sarcàstica ‘Drácula, de Denise Castro’, un fals documental que confirmava la seva irresistible atracció pel cine de gènere. «No concebo la vida sense la fantasia», afirma Castro, una rara avis d’una cinematografia espanyola en què les directores, per una estranya tradició, amb prou feines s’han acostat al fantàstic. La directora Judith Colell, actual presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, va fer els seus primers passos en el cine amb la intenció de fer gènere. «No és una cosa que hagi explicat gaire, però en els meus inicis era molt fan de Cronenberg i, de fet, el meu primer curt, ‘Clara foc’, ja era de gènere, però aviat vaig veure les dificultats de seguir per aquí. Estem parlant de fa gairebé 30 anys i el panorama era un desert. No hi havia dones que fessin cine de gènere, no hi havia referents, i al final penses que les dones no servim per fer aquest tipus de cine i... ho deixes estar», explica l’autora de ‘53 dies d’hivern’. En aquest sentit, la Palma d’Or per a ‘Titane’ és una fita crucial de cara al futur: «Demostra, per si encara no se sabia, que les dones podem fer tota mena de cine: terror, acció, drama, comèdia, ‘thriller’. Tot». Belén Funes, guanyadora del Goya a la millor direcció novella per ‘La hija de un ladrón’, apunta també a la falta de referents per intentar entendre la falta de directores de fantàstic a Espanya. «És que no hi ha models previs. Per això és important que Ducornau existeixi i que ‘Titane’ hagi guanyat la Palma d’Or». Per a la directora de Ripollet, la rotunda victòria de Ducournau «és una inspiració per a nosaltres, però també per a les nenes que ara mateix pensen a ser directores i somien acostar-se al món a través dels ulls del cine de gènere». Segons l’opinió de Júlia de Paz, que acaba d’estrenar als cines la seva ‘opera prima’, ‘Ama’, la Palma d’Or de ‘Titane’ és fonamental per acabar amb, o almenys combatre, la discriminació de la dona dins els viciats engranatges de la indústria del cine. «Que Ducournau hagi guanyat a Cannes posa de manifest fins a quin punt ha de desaparèixer l’estigma que ‘les dones solen fer pel·lícules més d’autor i intimistes’, perquè aquesta és una altra eina de discriminació per part de la indústria cinematogràfica cap a nosaltres». En aquest sentit, De Paz apunta que «el terror, el gore o el ‘thriller’ procedeixen dels inicis del cine, amb tot el classicisme que això comporta en el seu llenguatge i la seva narrativa; per exemple, en la sexualització del cos de la dona en les seves trames. I amb la seva primera pel·lícula, ‘Crudo’, Ducournau ja havia demostrat que es pot trencar amb aquestes normes i estigmes, obrint noves visions de la realitat o la ficció».

Julia Ducournau i la nova gran armada femenina del cine de terror

La Palma d’Or aconseguida per la directora francesa amb la seva impactant segona pel·lícula, ‘Titane’, posa en relleu l’imparable auge del cine de gènere fet per dones en els últims anys

El més llegit