Miguel Ríos: «En l’anomenat primer món, la senectut ha perdut prestigi comptable»

¿Què l’ha mogut a tornar a l’estudi per gravar ‘Un largo tiempo’ quan semblava que ja no ho tornaria a fer? Les cançons. Les cançons són els «motius» que mouen el nostre món. Si tens temes nous, cal sortir a tocar-los. Bé, tenir un ‘partner’ com José Nortes també va facilitar molt les coses. El seu estudi és un luxe per a la creació. El tacte del disc, decantat pel blues, la textura acústica, amb pistes folkes i country, pot fer pensar en els àlbums que un madur Johnny Cash va gravar amb Rick Rubin, o en els últims de Tom Jones. ¿Han sigut referents? A aquesta altura de la meva carrera se m’acumulen les referències. ¡Tot és après, el problema és saber quina és la font! La idea del disc va sorgir en una actuació el 2014, quan estava jubilat, al teatre Monumental de Madrid per a la campanya ‘Un juguete, una ilusión’, de RNE. Vaig actuar-hi amb José Nortes, Luis Prado i Edu Ortega. Aquell concert solidari, qui ho havia de dir, va ser el germen d’aquest disc. El seu còmplice és The Black Betty Trio, nom que al·ludeix a una peça de Leadbelly. ¿Va descobrir al seu dia els pioners del blues a través dels Rolling Stones i els grups britànics dels 60? Crec que no s’ha acreditat prou els Stones per introduir la música popular americana, concretament el blues. Ells i John Mayall van ser el pont que va facilitar la seva arribada. Tot i que al principi vaig pensar que era material propi, perquè la música negra a meitat dels 60 estava més identificada amb el soul, Otis Redding, la gent d’Atlantic Records, la Motown i altres. ¿Aquest és el disc que sempre havia volgut fer però que comercialment era massa arriscat? No crec que abans hagués estat preparatper fer aquest disc. Jo he patit ‘horror vacui’ musical. M’ha agradat omplir de so els discos: moltes guitarres, sintetitzadors, orquestres simfòniques, ‘big bands’... El temps per fer aquest ‘striptease’ sonor és ara, quan ja has superat tota mena de saturacions i les històries que expliques només se sostenen amb l’alè. ‘El blues de la tercera edad’ parla de la seva generació a través d’una figura, Ana, de «pensió assistencial». ¿Sent que aquesta franja de la ciutadania no està sent tractada com es mereix? Crec que no ho està. La mercantilització de la vida ha arribat a comptabilitzar fins quan ets rendible per al sistema. En l’anomenat primer món la senectut ha perdut prestigi comptable. Però els ‘preboomers’, la meva generació, van ser els que van aconseguir que ser jove tingués el seu pes i el «jove» es va convertir en un estatus. Ara volen arraconar la gent en residències, però n’hi ha molts i moltes que continuen lluitant. Estan entrenats. ‘La estirpe de Caín’ parla de la pandèmia i diu «no és la catàstrofe, és el seu assaig general». ¿Se sent apocalíptic? Aquesta frase la vaig «robar» a Lluís Bassets. Crec que s’estan produint prou episodis mediambientals perquè prenguéssim mesures urgents si volem aturar la catàstrofe. El creixement desmesurat i la desigualtat obscena, en un sistema que necessitaria els recursos de tres planetes per seguir pel camí del malbaratament suïcida, no té sortida si no és amb mesures dràstiques que ningú està disposat a prendre. «Hay ricos en Mercedes que gritan libertad», canta en aquest tema. ¿Quin efecte li produeix l’ús de la paraula «llibertat» per part de la dreta?Em causa estupor el desvergonyiment amb què s’apropien dels símbols que més detesten. Però amb l’arribada triomfal de Trump i els seus mètodes negacionistes, el regne de la mentida ha subvertit la realitat. En el cas de la utilització castissa del terme, en les últimes eleccions de Madrid, és de sainet. A ‘Por San Juan’ es refereix a la «calor de la nit de Sant Joan». He actuat en moltes nits de Sant Joan a Catalunya. En una ocasió, amb suspensió i tot per una tempesta terrible. Però la cançó té més a veure amb la idea d’una columna de Manuel Vicent que amb cap esdeveniment puntual. Tot i que soc fan de la tradició del foc i del sentit lúdic i ritual de la festa. I m’encanta el so de la frase en català. Poc després de publicar el disc ha llançat una altra cançó nova, ‘Hola Ríos, hello’. ¿Com ha sigut això? És una conya que intenta explicar de manera simpàtica els perquès de la meva retirada fallida. I no estava en l’esperit del disc, ni en el temps. Aquesta és una cançó per començar un concert de bon humor. «Us dec més de mil disculpes», diu, i afegeix que «aquella gira de comiat» el va convertir en «mentider per vida». ¿Es penedeix d’haver anunciat el retir fa una dècada? No em penedeixo de gairebé res i menys d’això. Realment vaig pensar que era el moment ideal per deixar-ho. Estava una mica sec i no sentia la necessitat d’estirar el xiclet. Em costava un món fer cançons noves que valguessin la pena. I vaig parar. El problema és que el meu nom projectava una llarga ombra en l’escena del rock patri i, com quan el deixes no perds ni la veu, ni et cau el pèl i els companys et continuen trucant per a col·laboracions... Continues inoculant petites dosis de verí. Però de tot això parla la cançó. ¿Què li espera al públic que el vagi a veure a Pedralbes? ¿Un concert amb una altra classe d’electricitat en l’ambient? Veurà un concert absolutament inèdit en la meva carrera. Una cosa difícil quan fa gairebé 60 anys que ets a la carretera. Aquest és el meu segon Pedralbes i no podien ser dos concerts més diferents, tot i que amb el comú denominador de l’acústic. A l’anterior, el ‘Symphonic Ríos’, amb més de 50 músics, i en aquest, una mica més despullat, però amb l’al·licient de les noves cançons. Martín Pérez, el factòtum del festival, em va dir al final del meu concert de debut: «No canviïs ni una nota del repertori, està perfecte». Va ser tot un compliment, perquè Martín sap molt del món de l’espectacle.

El més llegit