Junot Díaz: «Sobreviure a una dictadura canvia un país de manera, de vegades, superinvisible»

Junot Díaz (Sant Domingo, República Dominicana, 1968), autor de ‘La meravellosa vida breu d’Óscar Wao’, premi Pulitzer i professor d’Escriptura Creativa del Massachusetts Institute of Technology (MIT), rep a primera hora del matí els periodistes que cobreixen el Festival Celsius 232 de literatura fantàstica, ciència-ficció i terror a Avilès. Per començar per algun lloc: parlem del dictador Trujillo com a personatge literari. Jo sé que a Espanya ho entenen bé. Sobreviure a una dictadura canvia un país completament i el canvia, moltes vegades, de manera superinvisible. Nosaltres, els dominicans, hem passat més de cinquanta anys sense Trujillo i encara continua tenint un impacte enorme a les nostres vides, però és un impacte invisible. L’única cosa que puc fer com a escriptor en relació a això és intentar obrir un espai on la comunitat pugui enfrontar un tema com aquest perquè el poder d’un dictador mort és molt més efectiu en el silenci, especialment quan està bregant amb una comunitat on no hi ha gaire lectura. A la meva comunitat no hi ha gaire lectura, per això jo sempre busco personatges i traumes súper, súpers forts perquè he de trencar aquest prejudici que té la gent contra la lectura. Un altre assumpte del seu Óscar Wao és el de l’evasió de la vida fosca a través de la ciència-ficció. Vaig entendre l’obsessió que té Óscar primer en aquest nivell del que parla: la ciència-ficció és una manera de sobreviure. Ve d’una família de classe mitjana, va a una escola privada, no té els desafiaments que jo tenia com a nen, ell està ben plantejat. El seu problema és que és molt, molt gras; és molt, molt ‘nerd’. És un «quedao», com diem. Tots aquests llibres, tota la ciència-ficció, l’ajuden a sentir-se normal. D'acord, per això el vaig representar com el vaig representar. Però després em vaig adonar que la ciència-ficció també pot ser un mètode que t’ajuda a entendre el món. Com a emigrant, com a fill d’una de les víctimes de la dictadura que viu a New Jersey, però té una mare que va ser torturada. És a dir, no hi ha un espai on ell i la seva mare es puguin entendre, però la ciència-ficció i la fantasia toquen molts dels mateixos temes. La ciència-ficció ajuda Óscar a entendre totes aquestes històries tan lletges, tan fortes, que els van passar als seus familiars. He llegit que fa un munt de temps que mira d’escriure una novel·la de ciència-ficció, però que no li surt. Soc un escriptor lent. De vegades penso que la carrera d’escriptor va contra la meva naturalesa. No sé per què, ara mateix estic escrivint una novel·la de ciència-ficció: ja he arribat a la pàgina 500, em falten com sis mesos més i tant de bo ho compleixi. Els llibres, l’escriptura, sempre em cauen difícil. Óscar Wao va néixer a Mèxic. Sí. Aquell any m’estava tornant boig als Estats Units: no podia escriure. Un amic meu, l’escriptor Francisco Goldman, em va convidar a Mèxic. Ell va dir: «Mira, l’apartament del costat és buit, lloga’l, queda’t aquí escrivint». Ho vaig fer. Em vaig enamorar amb Mèxic i aquell any vaig començar a pensar en els meus anys a la universitat, quan jo tenia un company de quart que era boricua, ‘supernerd’, tenia moltíssims problemes amb les noies, tants que es va deprimir, ufff, ferotgement. Llavors jo era superdiferent: súper atlètic, ell era ‘nerd’. Vam viure aquell parell d’anys, no diré en conflicte, però sí amb aquestes diferències. Aquesta va ser la llavor que em va ajudar que naixés Óscar Wao. Hi ha a la seva obra clares referències a Flaubert, a Salinger... Soc escriptor per les lectures que he fet a la meva vida, no perquè necessités una carrera. Soc escriptor perquè vull continuar conversant amb tots aquests llibres que m’han format. No hi ha dubte que Flaubert, que Dickens, que escriptors com aquests que s’esmenten a la novel·la, m’han impactat molt i jo encara hi estic bregant. Mira, l’atlètic té ‘coaches’ i l’escriptor té els seus llibres estimats. Són els meus ‘coaches’, sense ells jo no puc córrer. Vostè és professor d’Escriptura creativa al temple del saber científic com el MIT. ¿Com ho porta? Miri, jo estimo molt els meus alumnes. A la majoria els encanta l’art: tu no arribes al MIT si no. El cert és, no obstant, que el curs que faig jo no els importa gens, però a mi m’encanta aquest desafiament. Si al final he convençut un o dos d’ells en la importància de l’art literari, em dono per satisfet.

Junot Díaz: «Sobreviure a una dictadura canvia un país de manera, de vegades, superinvisible»

«Estic escrivint una novel·la de ciència-ficció: ja he arribat a la pàgina 500, em falten com sis mesos més i tant de bo ho compleixi»

El més llegit