Daryl Gregory: el novel·lista que estima les seves criatures mutants

Una família de ‘losers’ amb superpoders inspirada en Uri Geller. Un Nen Jesús zombi que vol redimir la seva raça i salvar la humanitat. Un club de Torturats Anònims en teràpia de grup s’enfronta a monstres lovecraftians. Una guerra narco pel control d’una píndola que fa que Déu sigui real. La primera d’aquestes quatre bogeries va arribar a les llibreries espanyoles el 2018 (‘L’extraordinària família Telemacus’, a La Campana). I ara, d’una tacada (i gràcies a l’entusiasme de l’editor de Gigamesh, Alejo Cuervo, pel seu autor, Daryl Gregory), Vida i miracles de Stony Mayhall, ‘Estamos todos de puta madre’ i ‘Afterparty’. Daryl Gregory (Chicago, 1965) ha sigut una de les estrelles convidades al festival Celsius d’Avilés. I allà li hem preguntat per la seva obra, en la qual sembla estar intentant completar una antologia de versions alternatives de tots els subgèneres disponibles. «Vull robar de totes les coses que m’agraden i trobar el truc per tenir una cosa nova a dir-ne. La meva tècnica és veure què passa després de les històries d’horror, les conseqüències», explica. Són tantes les coses que li agraden que ni es planteja que cap es converteixi en una sèrie. «Soc incapaç de centrar-me fins aquest punt. Tinc tantes idees tan diferents al meu cap que acaben practicant sexe entre si i tenint nens mutants. I el seu objectiu és que els vulgueu», afegia més tard davant els assistents al festival. Sí, que els vulguem. Com a Stony Mayhall, el nadó zombi que creix protegit i educat per una mare molt religiosa, les seves tres filles i els veïns coreans, es converteix en el Messies dels supervivents del fallit primer gran contagi zombi, patrocinat per un Capità Pescanova nord-americà. «M’encanten els monstres. M’estranyava que no hi hagués llibres que estiguessin explicats des de la perspectiva del zombi. Perquè l’escriptor ha de prendre el punt de vista del desvalgut. I no se m’acut ningú més dèbil que un nen zombi». Perquè al seu món, el zombi bavejant correspon a la fase aguda de la seva malaltia. El problema és que els maten sense donar temps a què es descobreixi que es poden convertir en uns morts bastant raonables (tot i que amb una ala radical, un binladenisme zombi). De fet, té una explicació bastant depriment del perquè de l’èxit de la narrativa zombi: «Fantasiejar amb matar una altra gent que no t’agrada i no sentir culpa perquè són monstres. I projectar-ho en els immigrants o en el partit polític que no t’agrada. És una excusa per odiar l’altre, perquè no és humà. S’imaginen salvant la civilització. Cosa que jo no podria fer, en una apocalipsi jo seria lamentable com a supervivent». La droga de la religió A ‘Afterparty’ la influència espiritual i lisèrgica de Philip K. Dick és present (potser per això és la preferida d’un veterà de la carretera com Cuervo). Però la seva versió tan literal que la religió és la droga del poble (fins a fer-te creure, si ets indi, que Ganesh, és a dir un déu amb cap d’elefant, sempre està al teu costat, o un àngel psicoterapeuta si ets un neuròleg nord-americà) té molt més sentit de l’humor. Perquè, tot i que no siguin directament comèdies, un sentit de ‘feel good’ fa que tots els seus llibres siguin especialment disfrutables. «El meu objectiu principal és confrontar el realisme psicològic amb situacions surrealistes. La gent acaba rient de les seves desgràcies quan són absurdes. Com Stony intentant aprendre a viure sent matèria morta. D’allà ve el meu humor»: Dobladors de culleres La família és sempre protagonista en els seus llibres. Com la Telemacus, una família amb superpoders caiguda en desgràcia després de fracassar a la televisió en ‘prime time’. La tendència de moda d’ensenyar la cara B dels superherois, però en cutre («és que jo també era un ‘loser’, s’explica). «La idea –afegeix– ve d’haver vist Uri Geller quan era petit. Si tens poders psíquics, ¿per què els dediques a una cosa tan tonta com doblegar el joc de coberts? ¡Quina merda! ¿Per què no ajudes la gent?» A ‘Estamos de puta madre’ és un altre tipus de família, el del grup de teràpia. «El grup és el protagonista, han de curar-se a ells mateixos». I no de qualsevol tonteria. Tots han sigut víctimes de salvatjades. Una mostra: una mare de família va ser segrestada per un sàdic que li va anar obrint les carns i gravant profecies ocultes als seus ossos abans de recosir-la. D’acord, Gregory també té monstres dolents. Més que els de ‘Bones’, que tenen antics déus al darrere. ‘L’extraordinària família Telemacus’ va ser adquirida per Showtime per desenvolupar una sèrie, ja amb el guió del pilot previst. Gregory, content per tenir els diners a la butxaca, explica que el projecte ha caigut, i busca nou comprador. I ens avança la gran diferència entre el món del llibre i l’audiovisual. «Quan escrius un llibre vas rebent un no, un altre no, no, no... fins que algú diu sí i llavors el llibre es publica. A Hollywood vas passant etapes, sí, sí, sí, sí, i en qualsevol moment apareix un no i s’acaba».

Daryl Gregory: el novel·lista que estima les seves criatures mutants

En poc temps s’han traduït quatre llibres del jocós escriptor nord-americà, amb les seves visions alternatives de superherois ‘losers’, zombis adorables, sectes lovecraftianes i la religió com a droga (de disseny)

El més llegit