Anna Starobinets: «Rússia és una societat espartana: el fort guanya, el dolor s’amaga»

El 2012, la periodista i escriptora Anna Starobinets va descobrir que el fill que esperava no arribaria a viure. Va començar un periple pel sistema sanitari del seu país per al qual l’expressió ‘violència obstètrica’ queda curta. Tot comença amb un ginecòleg que, abans fins i tot de dir-li a la mare que l’embaràs no arribarà al final, convoca els seus estudiants perquè contemplin les «interessants» malformacions del fetus. I prossegueix amb un periple per la jungla medicoburocràtica heretada del passat soviètic, quan intenta aclarir si el diagnòstic és definitiu, en què va faltar poc perquè l’acabessin ingressant de forma forçosa en un psiquiàtric. Comença el llibre explicant que va passar d’escriure històries de por a ser-ne la protagonista. Quan escric històries de por ho faig per plaer, deixant anar la meva imaginació al voltant dels horrors que tinc en la meva ment. Però com a persona, no com a escriptora, em vaig trobar dins una història de terror. ¿La seva denúncia del tracte rebut va tenir ressò? Hi va haver un gran escàndol. Una reacció furiosa de la societat mèdica, perquè trencava un tabú. Vaig rebre missatges ferotges. La jurat d’un premi literari em va acusar, en un acte públic, d’antirussa, de vendre les meves misèries en lloc de guardar-les a casa. Però també hi va haver gent agraïda per visibilitzar aquesta situació. I la clínica on em van tractar, després del llibre va començar a formar els metges sobre com donar males notícies i consolar qui ho està passant malament. ¿Com explica que en un país on l’avortament va ser legalitzat el 1920 i és un fet normalitzat, trobés tantes traves i hostilitat? El que passa és que l’avortament es va normalitzar tant que va ser utilitzat com a instrument anticonceptiu en l’època soviètica, si no hi havia condons, avortar era com tenir una grip. I si el fetus té malformacions, aquesta cosa macabra que neix dins teu és un fruit podrit, no se’t dona recolzament per la teva pèrdua sinó que se suposa que has d’estar alleujada per perdre’l. Potser en països tradicionalment catòlics la societat et força a tenir un nen tot i que sigui dolent per ell o per tu; a Rússia és el contrari, si hi ha cap problema tot t’empeny a interrompre l’embaràs, tot i que no vulguis. Són dos extrems negatius, en els dos casos no es respecta el dret a escollir sobre el teu propi cos. A Alemanya (on va anar finalment) em vaig trobar que el que es prioritzava era la teva elecció, en funció del teu estat i les teves creences religioses. I se’t tractava de forma humana. No havies d’amagar el que senties. ¿En determinades reaccions té pes també el ressorgiment de la religió? ¿O la misogínia? No, cap de les dues coses. En realitat, la tradició religiosa va quedar arruïnada amb la revolució, ara és una cosa artificial. Es tracta més aviat del sistema mèdic soviètic que hem heretat, que era molt cruel, en la ginecologia i la psiquiatria, sense tenir en compte els sentiments i la vulnerabilitat. Forma part d’un ambient totalitari en què no havies de tractar les persones com éssers humans. En totes les situacions en què estàs indefens, com davant el càncer, el sistema funciona d’una manera espartana. El dolor s’ha d’amagar. Si et mosseguen i crides, ets dèbil, et menyspreen. El que demano amb el meu llibre és respecte pel pacient, especialment en les situacions en què estàs més dèbil. Només ara s’estan introduint criteris ètics en la medicina russa. ¿Aquesta rudesa és una característica més general de la societat russa? La societat soviètica és realment molt rude. Em vaig sentir realment sorpresa quan vaig arribar l’altre dia a Madrid i a l’avió la gent pacientment esperava el seu torn per sortir. A Rússia el més fort i gran guanya, empeny i és el primer que surt a cops de colze. I si t’esperes, ets un fluix. A les societats europees quan et comportes de manera educada se’t reconeix un nivell més alt. A Rússia és més tribal (imita un goril·la colpejant-se el pit), si no lluites pel peix no sopes. ¿Explica això la fascinació per algú com Putin? Per descomptat. Algú normal trobaria divertides coses que fa. Però la majoria és el que vol, un braç de ferro. N’estan orgullosos. ¡Qui va recuperar Crimea! ¡El llíder fort! Hi ha un altre model d’home. ¿El llibre és en part un homenatge a Sasha, el seu marit, mort a causa d’un càncer, i que la va acompanyar pel procés d’una manera que sembla inversemblant per a un home rus? Va acabar sent-ho, ja que va morir tres mesos després de la publicació del llibre. Però de fet era letó, amb arrels estonianes i georgianes... El llibre és ara molt més sobre ell que sobre el nadó. Per acabar: també s’han publicat recentment a Espanya els seus llibres infantils, amb animals detectius, una Atlàntida de gats... ¿Compensa així que als seus llibres per als adults el regne animal sigui sempre una cosa inquietant, sinistre? Soc com una casa: al soterrani viuen monstres i animals horribles, a les golfes animals encantadors. Tinc les dues opcions. Tinc entès que el seu pròxim llibre tindrà dones que es converteixen en guineu, experiments mèdics durant la Segona Guerra Mundial... Té a veure amb els experiments japonesos a Manxúria. I el vaig acabar just la setmana passada.

El més llegit