Passa que és estiu i tornes a Vila-Matas només perquè sempre el recordes dient que l’hivern és més elegant. Llegeixes aquesta frase, entre lapidària i absurda, a ‘Dietario voluble’: «No hi ha un sol escriptor profund que no hagi dit alguna cosa alguna vegada sobre les mosques». Amb Vila-Matas passa que, després de llegir-lo, comences a escriure sobre mosques perquè vols ser un escriptor profund. I sobre tunos morts, és un exemple, perquè vols ser un escriptor superficial L’espai de contacte i de fricció entre les dues opcions, entre el prestigi de la tofenca profunditat i el descrèdit de la no tan lleugera superficialitat, és el (ase)signe dels temps. Mosques i tunos que no van enlloc, és clar. Deixes per a una altra ocasió imaginar una mosca vestida de tuno (massa kafkià) o un tuno com a mosca emprenyadora (massa realista). I escrius sobre mosques i tunos morts. Tot i que tu saps, i ho sap Vila-Matas, que estàs escrivint sobre altres coses. Més profundes. Més lleugeres.