En l’actualitat Wes Anderson és reconegut per l’oficialitat i el ‘mainstream’ com un dels grans directors del cine americà però,fins no fa gaire, les seves pel·lícules eren adorades per una minoria de fans acèrrims i incompreses o ignorades per la resta. En algun moment no exactament identificable, de sobte, alguna cosa va canviar. ¿Què va ser? Sens dubte, ell no. Al contrari, de fet: amb el pas dels anys, el seu cine ha anat penetrant cada vegada més en el seu propi univers, que no s’assembla a l’univers de ningú més i a l’interior del qual tot –les demarcacions precises d’espai i color, les composicions meticulosíssimes, els personatges hieràtics que declamen diàlegs estilitzats, els objectes del passat reconvertits en relíquies pop– funciona amb precisió pròpia de rellotger suís. I, si es té en compte aquest procés, resulta del tot lògic que la pel·lícula que ha presentat aquest dilluns a Cannes a concurs –estava previst que la presentés aquí mateix l’any passat, però la pandèmia es va encarregar d’impedir-ho– és la més amanerada i recarregada de la seva carrera.