‘Benedetta’: amb Verhoeven va arribar l’escàndol a Cannes

Al llarg de tota la seva carrera, Paul Verhoeven s’ha dedicat a consciència a atemptar contra la correcció moral explorant el sexe, la violència i altres assumptes de capçalera; ho va fer en les seves primeres pel·lícules, rodades a la seva Holanda natal –‘Delicias turcas’ (1973), ‘El cuarto hombre’ (1983)–, i després va explotar aquesta fórmula a Hollywood a través de títols impactants i subversius com ‘Robocop’ (1987), ‘Instint bàsic’ (1992) i ‘Showgirls’ (1995) fins que la seva permanent capacitat per difuminar la línia divisòria entre el que és sublimi i el que és ridícul va acabar per convertir-lo en una cosa semblant a un empestat. I el més notori de la seva reinserció en l’escena cinematogràfica, aquesta vegada merescudament elevat a la categoria de mestre, és que ho ha aconseguit a la seva manera, sense intimidar-se ni cedir ni una mica. Ho va demostrar amb ‘Elle’ (2016), incorrectíssima reflexió sobre l’assumpte dels abusos sexuals, i ara ho confirma amb ‘Benedetta’, que des de molt abans de presentar-se aquest divendres a concurs al Festival de Cannes és coneguda com «la pel·lícula de les monges lesbianes». L’escàndol, evidentment, està assegurat. La pel·lícula es basa en la història real de Benedetta Carlini, una abadessa del segle XVII que va ser investigada per l’Església catòlica a causa de les visions místiques i miracles que s’atribuïa i els missatges que deia rebre de Déu, i que el 1623 va ser empresonada després de ser trobada culpable de blasfèmia, heretgia i bestialisme. A més d’això, sembla provat que dins del convent de Pescia va mantenir una ardent relació lèsbica amb una altra monja. El que no està confirmat és si, com mostra Verhoeven, la dona solia patir atacs de possessió divina que la feien comportar-se com Linda Blair a ‘L’exorcista’ o si, després de descobrir els orgasmes i aconseguir el comandament de l’abadia, va començar a comportar-se com una versió amb hàbit de Catherine Tramell. En qualsevol cas, el director utilitza la peripècia de Carlini per oferir una nova variació del tipus de retrat femení que ha fet durant bona part de la seva carrera –en poques paraules, el d’una dona que agafa la vida per l’entrecuix–, i mentrestant recrea amb una deliciosa barreja de ràbia i humor sardònic les misèries d’un clergat corrupte que, en temps de pesta bubònica, castigava o beatificava d’acord amb interessos gens ascètics. Tot i que, coneixent-lo, resulta inevitable donar per fet que el seu principal objectiu al fer ‘Benedetta’ ha sigut sobretot provocar i molestar –als paladins de la cristiandat, als del MeToo, als del bon gust– a través d’imatges com les d’una estatueta de la mare de Déu reconvertida en dildo, una criada que s’extreu llet d’un dels seus pets davant la lasciva mirada d’un nunci apostòlic o un sanguinari guerrer que, en realitat, és Jesucrist. I, compte, aquesta llista de grans moments ni tan sols s’aproxima a descriure d’una manera fidel com de boja i de macarra és ‘Benedetta’, que maliciosament divertida i que capaç d’emprenyar aquells que no siguin capaços de veure-li la punyetera gràcia. Allà ells. Feminisme confús En el cinquè llargmetratge del noruec Joachim Trier, també presentat aquest divendres a competició, no es detecta malícia però sí una badada tremenda. Està clar que el seu títol, ‘The worst person in the world’, mira de ser irònic; que, a ulls del director, la protagonista de la pel·lícula no és la pitjor persona del món sinó, al contrari, una cosa semblant a una heroïna feminista: una jove que mira de madurar i que, en el procés, és prou valenta com per desafiar les expectatives que la societat té posades sobre dones com ella i en el procés exercir el seu dret d’equivocar-se i fins i tot de ferir els altres. El problema és que una cosa és el que opina el bo de Trier i una altra de molt diferent és el que queda clar al contemplar el periple vital de la noia: que és capritxosa, mimada, egocèntrica i, sobretot, un monument errant a l’egoisme més nociu. El tipus de cretina que, quan visita el seu exnòvio malalt de càncer, no ho fa per donar-li ànims sinó amb l’única intenció rebre’ls d’ell. Potser no és la pitjor persona del món, però poc li falta. Molt més assenyat i menys confús és, per últim, el feminisme que proposa ‘Lingui’, que també ha presentat la seva candidatura a la Palma d’Or. És el cinquè llargmetratge que participa a Cannes de Mahamet-Saleh Haroun, un director la carrera del qual és especialment meritòria si considerem que al seu Txad natal no hi ha cines, i que allà les seves pel·lícules es mouen essencialment en l’àmbit de la clandestinitat. Per denunciar l’opressió legal i religiosa que les dones pateixen en aquell país, Haroun contempla la peripècia d’una jove mare que, al principi del relat, descobreix que la seva filla de 15 anys està embarassada en contra de la seva voluntat i que, a partir de llavors, emprèn una odissea a fi d’aconseguir la interrupció de l’embaràs en un país on avortar no només és il·legal –els doctors que el practiquen s’arrisquen a condemnes de cinc anys de presó– sinó també caríssim. I amb una mirada serena i naturalista, i sense caure en tremendismes dramàtics ni adoptar actituds polemistes, va teixint el retrat d’una comunitat femenina construïda a través de murmuris, gestos furtius i somriures còmplices, i retent un homenatge subtilment commovedor a la solidaritat i la sororitat. Matt Damon, pare coratge

‘Benedetta’: amb Verhoeven va arribar l’escàndol a Cannes

El sempre provocador director d’‘Instint bàsic’, ‘Robocop’ i ‘Elle’ presenta a concurs ‘Benedetta’, incorrecte i maliciós acostament a la figura real de Benedetta Carlini, una abadessa del segle XVII que va mantenir una relació lèsbica amb una altra monja.

El més llegit