Emmanuel Carrère trasllada el seu mètode a la gran pantalla

Sol dir-se que l’escriptor Emmanuel Carrère utilitza les vides dels altres per parlar de si mateix. I és indubtable que el mètode li funciona: per bé i per mal, el flamant premi Princesa d’Astúries ha convertit l’autoficció en el gènere més de moda dels últims temps. I si alguna cosa –però poc més– s’ha de reconèixer a la seva tercera pel·lícula com a director és que la utilitza per parlar del que sap. Al principi de ‘Between two worlds’ –la seva presentació aquest dimecres a Cannes ha servit per inaugurar la secció paral·lela Quinzena de realitzadors– coneixem la Marianne (Juliette Binoche), una dona madura que encadena treballs temporals i mal pagats netejant sanitaris. No ho fa per necessitat, això sí; és part del procés d’escriptura del seu pròxim llibre. El problema és que tota la gent amb qui estreny llaços en el procés, pencaires precaris que sí que tenen seriosos problemes per sobreviure, no coneixen la seva doble vida. Des del principi queda clar que, arribat el moment, la dona s’haurà d’enfrontar als danys emocionals causats per la seva mentida; i, considerant la contrastada solvència literària de Carrère, criden especialment l’atenció tant la matusseria narrativa que la pel·lícula presenta a l’hora de resoldre aquest conflicte com la seva decisió de retratar els més castigats per la societat exclusivament com a models de bondat, solidaritat i sororitat. View this post on Instagram A post shared by Juliette Binoche (@juliettebinoche) Mentre desenvolupa la història, a més, durant part del metratge Carrère es mostra disposat a utilitzar-la per fer examen de consciència i qüestionar-se si determinades estratègies literàries són moralment acceptables o no. I resulta decebedor que al final, tot i que evita l’impúdic recurs de l’autoexculpació completa, sembla resoldre el debat afirmant que, per als escriptors com la Marianne i ell mateix, la finalitat –en el cas d’ella, donar visibilitat als maltractaments i l’explotació que el sistema capitalista imposa sobre els menys afavorits– justifica els mitjans. Eutanàsia sense drama L’altre autor gal il·lustre de la jornada ha sigut el cineasta François Ozon, posseïdor d’una filmografia prou extensa, eclèctica i irregular per resistir-se a generalitzacions però de qui, en tot cas, es pot dir que resulta més convincent quan adopta un to entremaliat, maliciós i una mica petardo que quan mira d’abordar temes importants. Ho va demostrar fa poc amb ‘Gracias a Dios’ (2019), pel·lícula que va dedicar a la pederàstia al si de l’església catòlica i a la qual, potser paralitzat per la gravetat de la qüestió, va ser incapaç d’imprimir cap intensitat o pols dramàtic. I una cosa semblant, de fet, es pot dir de la ficció que ha presentat aquí a concurs. Basada en el llibre homònim d’Emmanuel Bernheim, en què l’autora explicava el procés que va culminar amb el suïcidi assistit del seu pare, ‘Todo fue bien’ s’acosta a l’eutanàsia des d’un enfocament original: a Ozon no li interessen els dilemes ètics sinó les complicacions logístiques, i per explorar-les fuig del tot del tremendisme i la sensibleria. Fins aquí, tot bé. No obstant, el francès es mostra incapaç de trobar solucions dramàtiques alternatives –a estones coqueteja amb la comèdia, però sense gaire convicció– per aportar energia al relat i dotar-lo d’estructura. Com a conseqüència, en el seu camí cap a una conclusió coneguda per endavant, la pel·lícula transcorre com una amorfa i tediosa successió d’escenes massa semblants entre si. Navad Lapid llança la seva fúria amb Israel

Emmanuel Carrère trasllada el seu mètode a la gran pantalla

L’escriptor, mestre de l’autoficció, presenta fora de concurs el seu tercer llargmetratge, ‘Between two worlds’, història d’atur i exclusió social protagonitzada per Juliette Binoche

El més llegit