El Me Too literari de la salut mental

Va ser Freud qui va dir que davant una psique feta malbé els escriptors (i per extensió els artistes) poden ser alhora el malalt i el metge, o el que és el mateix, que l’escriptura pot tenir un efecte terapèutic per a qui la practica. S’estigui o no d’acord amb aquesta idea –no tots els escriptors la subscriurien– el cert és que l’assumpte de la melancolia, la ‘bilis negra’, com se la coneixia en el passat, o la ‘depressió’, com se la coneix en l’actualitat, ja no és només el rerefons desassossegant de tantes i tantes novel·les, sinó el motor de llibres de memòries amb prou feines disfressades de ficcions en què s’exhibeix sense embuts la malaltia mental. I tot i que la literatura no serveixi per a res des del punt de vista pràctic, és evident que aquests llibres poden funcionar com a consol per al lector. «Ens hem vist abocats a la soledat per imperatiu legal i ens resulta impossible imaginar el futur» JOSÉ IGNACIO CARNERO Aquest any dos llibres literaris han col·locat la depressió en primer pla i en primera persona. És el cas d’Almudena Sánchez amb la seva ‘memoir’ fragmentària ‘Fármaco’ i José Ignacio Carnero, que, amb ‘Hombres que caminan solos’, confessa haver-se valgut de material autobiogràfic passat per un sedàs de ficció i l’afegit d’experiències alienes. Els dos treballs, publicats a Literatura Random House, apareixen durant una pandèmia que no només ha omplert les ucis d’afeccions pulmonars, sinó també les urgències de problemes de salut mental, amb una incidència multiplicadora entre el personal sanitari i els més joves. Un món líquid Carnero, nascut a Bilbao el 1986, però establert a Barcelona, on és soci d’un bufet d’advocats, es va destapar en l’escena literària amb una evocació de la seva mare al celebrat ‘Ama’ (Caballo de Troya), que el va donar a conèixer. ‘Hombres que andan solos’ segueix el procés d’una depressió des de la presumpció d’una masculinitat sense fissures, una màscara apresa, que poc té a veure amb la realitat més íntima d’ells. «A les meves dues novel·les es repeteix un mateix tipus de personatge, un individu que es troba en un període de canvi entre una època que ha heretat dels seus pares i un món nou en constant canvi. Crec que això és una cosa que podem compartir tots: aquest món líquid actual, que ens genera una gran desorientació, i això és gasolina per a l’ansietat i la depressió». I si hi afegim una crisi sanitària la barreja resulta explosiva. «Ens hem vist abocats a la soledat per imperatiu legal i ens resulta impossible imaginar el futur». «La depressió té un punt fantasmagòric, com si estiguessis encisada i el metge hagués d’endevinar el que tens» ALMUDENA SÁNCHEZ Qui sí que assumeix al 100% el caràcter confessional del seu llibre és Almudena Sánchez (Mallorca, 1985). L’impactant ‘Fármaco’ és el retrat caòtic, com la vida mateixa, del seu propi procés depressiu, aquell «gir argumental cap al dolor», diu l’autora; aquell «gos negre», com la va definir Winston Churchill, que també va transitar per la malaltia en diverses ocasions. «La depressió té un punt fantasmagòric, com si estiguessis encisada i el metge hagués d’endevinar el que tens –explica Sánchez–. Jo no sabia què era aquell estat de devastació total en què em trobava. Perquè allò no anava d’animar-se a cop de força de voluntat, d’una cosa que es cura anant a la perruqueria o de compres. És molt pitjor que una malaltia física». Per sort, l’autora va trobar l’ajuda mèdica necessària i ara, quan ja fa gairebé set mesos que ha abandonat la medicació, s’alegra que el seu llibre, entre moltes altres coses, sigui també un elogi de la ciència. «No entenc la gent que no es vol vacunar. La ciència està salvant la humanitat». Verí i encanteri Etimològicament, ‘Fármaco’ té un doble significat. És alhora ‘verí’ i ‘encanteri’, una dualitat que l’escriptora també relaciona amb la literatura. «Em vaig trobar amb una malaltia de què amb prou feines es parla o molt poca gent confessa tenir-la, d’aquí la meva necessitat de definir la depressió, de veure què és el que hi ha més enllà d’aquesta tristesa màxima. He intentat comprimir-la i observar-la per comprendre què dimonis és això». No s’esperi, no obstant, un llibre terrorífic, tot i que en alguns moments ho sigui, el to de Sánchez és lleuger i en ocasions divertit. Un dels tuits recollits de la xarxa i inclòs al llibre en dona fe: «Em prendré una pastilla abans que la vida em faci efecte». El va escriure l’editor David Trías. Tant Carnero com Sánchez valoren que en certa forma s’estigui produint una espècie de Me Too, de revelacióde les afeccions mentals, que ajuda que es contemplin socialment amb menys tabús. «A la novel·la –explica Carnero– poso l’exemple, extrem és clar, que al món de l’empresa està més ben vist algú que consumeix cocaïna i produeix compulsivament que una persona que està passant per una depressió i no pot treballar. Per al capitalisme el pecat més gran és ser improductiu. Per això encara hi ha moltes reticències a confessar la malaltia en públic».

Depressió: em prendré una pastilla abans que la vida em faci efecte

Almudena Sánchez i José Ignacio Carnero se sumen a la llista cada més extensa dels escriptors que han convertit les afeccions mentals en matèria literària i no temen revelar-la

Els llibres apareixen en un moment particularment delicat per al personal sanitari i els més joves, que han vist la seva vida afectada per la pandèmia

El més llegit