Arribàvem a un món nou que començava a ser una festa, que fantàstica, fantàstica aquesta festa. El passat recent i el present continu eren encara tan grisos com la policia armada. Després vindrien aquells de marró de les carreres de les manifestacions estudiantils amb el coix Manteca i aquells de blau que en res s’assemblaven als ‘blues’ d’Hill Street. El món que crèiem nou era de plexiglàs vermell i tint ros platí en el qual alguns, els més afortunats, se n’anaven al sud per fer bé l’amor amb algunes que els explotava repetidament el cor. I viceversa. Que simple era tot: n’hi havia prou amb saber que en l’amor tot és començar. Tot i que és possible que tot això siguin només ‘rumore, rumore’.