La paraula ‘maricon’ surt de l’armari

Maricon. Adjectiu despectiu i malsonant. Augmentatiu de ‘marica’. Efeminat. Dit d’un home homosexual. També d’un home apocat, faltat de coratge, pusil·lànime o poruc. Així defineix la RAE una paraula que se sotmet a una sèrie de transformacions radicals en els últims temps que han canviat per sempre la seva consideració dins del nostre patrimoni popular. Fa menys de dues setmanes, Bob Pop, un dels estendards de la comunitat LGTBIQ+, va estrenar una sèrie sobre la seva pròpia vida en què exorcitzava bona part dels fantasmes de la seva infantesa i adolescència. Que el títol sigui precisament ‘Maricón perdido’ és una declaració d’intencions, sobretot perquè la mateixa sèrie realitza un recorregut molt revelador entorn del canvi de paradigma del terme, des de la seva utilització com a insult homòfob i discriminatori fins a la reapropiació per part del col·lectiu com a símbol d’identitat i orgull. «És la història d’un nen maricon que està perdut, d’un adult maricon que està perdut i en sis episodis, en aquesta primera temporada, va trobant i buscant la seva identitat. Es tractava, per tant, d’apropiar-se d’un terme despectiu i convertir-lo en un terme descriptiu», relata l’escriptor i guionista. Però, com també mostra aquesta excel·lent ficció televisiva, el camí fins a arribar fins allà ha sigut llarg i dur. «Durant dècades vaig ser incapaç de pronunciar la paraula ‘maricon’. Era una combinació de síl·labes que m’aterria, em perseguia. Gairebé no la podia ni pensar», assegura Enrique F. Aparicio (Esnórquel a Twitter), integrant del duo musical Monterrosa i responsable del ‘podcast’ ‘¿Puedo hablar!’ junt amb Beatriz Cepeda (àlies Perra de Satán). «A poc a poc, mentre m’anava reconciliant amb mi mateix, vaig anar apropiant-me’n. Des de fa anys, tot i que no tants com els que no vaig poder dir-la, és la paraula que més utilitzo; en el moment en què l’hàgim dit tantes vegades en positiu com les que ens la van dir en negatiu, la farem totalment nostra». El 2016, una joveníssima Samantha Hudson, amb tot just 15 anys, va regirar l’estómac del Bisbat de Palma i de la ultradreta balear amb la seva cançó de temàtica religiosa ‘Maricón’, que havia compost per a un treball d’institut. L’escàndol va ser espaterrant. «‘Soy maricón y me encanta la iglesia / pero no me dejan entrar porque monto gresca’», deia la irreverent, i ultraenganxosa, cançó, que convertiria Hudson en precoç celebritat entre la comunitat LGTBIQ. «La paraula ‘maricon’ es pot utilitzar de manera amistosa sense haver de procedir per força de persones que formin part del col·lectiu gai. Les meves amigues heterosexuals m’anomenen ‘maricon’ i jo els dic ‘maricones’ perquè són més maricones encara que jo», explica l’explosiva diva ‘queer’, que admet que, malgrat tot el camí avançat, encara avui el terme s’utilitza «de forma despectiva, amb to mesquí i certa maldat. Una altra cosa és que el significat d’aquesta ofensa m’hagi d’afectar si m’he apoderat de la meva pròpia identitat. O el que és el mateix: A paraules vanes, orelles sordes». «Depenent de la persona que la utilitzi, i el to i motivació amb què ho faci, la paraula té un significat o un altre», ratifica Javier Giner, guionista, director, escriptor de ‘Yo adicto’ i cap de premsa de les pel·lícules de Pedro Almodóvar. «No és el mateix que la pronunciïn Bertín Osborne o Rocío Monasterio que Bob Pop. Hi ha paraules que han causat molt dolor, vergonya i opressió, i només haurien de ser utilitzades pels col·lectius oprimits. Dit de manera simplista: si la paraula es continua utilitzant com un insult vexatori, al mot no hi ha orgull possible», afegeix Giner. En aquest sentit, Javier García Rodríguez, professor de Literatura Comparada de la Universitat d’Oviedo, considera que «sempre és el context el que dota de sentit les paraules. Un tio jugant al dòmino en un bar que veu passar dos nois de la mà i diu ‘maricons’ pretén insultar de manera forta. Però ells es poden defensar només de dir ‘amb molta honra’». Una mica d’història ‘Maricon’ deriva del nom Maria, símbol de la dona i nom comú a l’Espanya del XVI. La primera vegada que va aparèixer a la RAE va ser el 1735, al segon volum del ‘Diccionario de autoridades’, i la càrrega ideològica que desprenia la definició era notòria. «L’home efeminat i covard i el mateix que marica». A partir de 1884, ‘maricon’ remetria directament a ‘marica’, que es va adornant amb adjectius com ‘sodomita’ o ‘invertit’. Però el tractament discriminatori va tocar sostre quan al Manual de 1984 es va afegir «persona menyspreable o indesitjable». No seria fins al 1992 quan el DRAE indiqués que es tractava d’un insult. «Als anys 70, ‘maricon’ era una paraula terrible, un insult molt greu que marcava. Ser cabró era assumible; ser maricon, no», explica García Rodríguez. «No sé en quin moment deixa de ser un estigma per ser un orgull d’identitat, però el procés és bastant habitual en els usos lingüístics: es desactiva el valor pejoratiu d’una paraula assumint-la com a senya d’identitat». Paco Tomás, periodista, guionista i responsable del mític programa de Ràdio 5 ‘Wisteria Lane’, de temàtica LGTBIQ+, pensa que, si fem la vista enrere, fa 40 anys, ningú del col·lectiu gai utilitzava la paraula ‘maricon’ per definir-se (o gairebé ningú: hi havia el pioner Nazario). «El gran assoliment ha sigut arrabassar aquesta paraula als qui la utilitzaven per atacar-nos i donar-li el significat oposat per definir-nos sense por, sense que tingui una connotació negativa diferent de la d’homosexual o gai». Ha sigut, sens dubte, un triomfal exercici de reapropiació d’un insult, és a dir, al fer bandera de l’ofensa, no només es desactiva l’insult, sinó que a més es capgira la truita i es posa en evidència el qui intentava ferir. «Ser fills de puta els és igual, però semblar-lo ja no els fa tanta gràcia», afirma Samantha Hudson. Arma política ¿S’ha convertit ‘maricon’ en una paraula política? Paco Tomás creu que sí, ja que hi ha homosexuals que prefereixen definir-se com a gais i defugen el terme ‘maricon’ perquè és més potent. «Hi ha gent que no vol que se l’associï amb això perquè prefereix acollir-se a l’heteropatriarcat per patir i implicar-se menys en tots els problemes que ens envolten». En el panorama de les sèries internacionals hi ha un exemple semblant al de ‘Maricón perdido’, ‘Queer as folk’. No obstant, el terme ‘queer’, a més d’englobar tota la comunitat LGTBIQ+ i tot i que segueix considerant-se pejoratiu en algunes societats conservadores, també es refereix a tots els estudis acadèmics vinculats a l’àrea de la identitat, a l’activisme i la dissidència a la norma del cisheteropatriarcat. «Al meu cap ‘queer’ sempre tindrà una aroma de revolució, de carrer, de lluita transversal», reflexiona Giner. «Jo no puc anomenar ‘queer’ el nen espantat i l’adolescent confús que vaig ser. Aquest nen era ‘maricon’», continua Enrique Aparicio. «És temptador utilitzar ‘queer’ perquè a Espanya és una paraula que no espanta, però precisament la incomoditat que ens provoquen ‘marica’, ‘lesbiana’, ‘faldilletes’, ‘travesti’, etc., té un potencial polític molt més pròxim». Per Samantha Hudson, l’ideal seria traduir ‘queer’ per ‘mariconeig’. «Potser el terme ‘queer’ té alguna cosa més política, com ‘marxisme’, i es refereixi més a aquesta alteritat no només lligada a la sexualitat sinó a la identitat dissident, però crec que la traducció més encertada seria aquesta, ‘mariconeig’. Jo soc molt d’eliminar anglicismes». Cultura popular En els últims anys la seva utilització dins de la cultura popular s’ha anat estenent d’una manera progressiva. La nit de Cap d’Any que donava pas a aquell mític any a Espanya que va ser el 1992, es va produir un fet insòlit a la televisió en ‘prime time’. El duo còmic Martes y Trece va incloure un esquetx en el qual Millán Salcedo entonava una cançó que es va convertir en un himne: ‘Maricón de España’. «Crec que va ser un dels primers actes de visibilitat, fins i tot d’activisme, al nostre país, perquè a més venia d’un homosexual i es va fer en un programa que va veure tot Espanya. Si t’hi fixes, la lletra no és una burla com podria semblar, és profundament reivindicativa («‘Y me importa un comino, que la gente en mi camino, de mí quieran murmurar / Si critican, que critiquen, porque de Algeciras a Pontevedra, quien esté libre de culpa, que tire la primera piedra’»). En aquell temps ens va semblar una meravella i ens va servir per cantar-nos-la a nosaltres mateixos», rememora Paco Tomás. Tot i que l’ús de les xarxes socials i de les noves tecnologies sembla que hagi contribuït a normalitzar el terme, si s’escriu ‘maricon’ a Twitter et poden tancar el compte. «L’algoritme demostra quin és l’ús social del terme, un insult, així que de manera automàtica es relaciona amb una cosa dolenta», diu Enrique Aparicio. En aquest sentit, Paco Tomás ens convida a fer una prova: escriure la paraula ‘homòfob’; sortirà en vermell com a incorrecta i automàticament es corregirà per ‘homòfon’, que no té el mateix significat ni res a veure. Fins aquest punt es troba integrada la discriminació de la identitat sexual dins de les nostres pròpies estructures de llenguatge. «El que no s’anomena no existeix. És ocult i marginal. Venim del silenci, dels dobles sentits i d’amagar-nos avergonyits en arbustos. Els nostres espais històrics han estat dominats pels murmuris. Que no se sàpiga. Que no es noti. Per això és tan important la paraula, perquè ens dona el lloc que mereixem, que no és cap altre que el de qualsevol persona, a plena llum, lliure, al carrer», culmina Javier Giner.

La paraula ‘maricon’ surt de l’armari

En els últims temps, i com ho confirma la recent sèrie ‘Maricón perdido’, de Bob Pop, el terme ha passat de ser un insult homòfob a convertir-se en símbol d’identitat, orgull i poder per al col·lectiu LGTIBQ+

El més llegit