De vegades es fan les coses bé. No sol ser habitual, però en ocasions excepcionals, passa. I llavors tot encaixa, el guió, els actors, els acudits. I apareix el miracle: el riure. 

A ‘Operación Camarón’ s’han fet les coses bastant bé. És un producte prefabricat, ho sabem, estem farts de la moda pesada d’adaptar comèdies franceses o italianes (aquesta també ho és). ¿Per què no s’aposta per les idees originals? Però el cert és que, entre un munt de nyaps i succedanis, s’ha de reconèixer que el director Carlos Therón, després de ‘Lo dejo cuando quiera’ (un altre encert) sembla haver trobat la fórmula perfecta per fer comèdia ‘mainstream’ amb un toc canalla i utilitzar l’humor com a mecanisme per riure’ns dels nostres prejudicis, misèries i fracassos. 

El seu secret potser rau en una voluntat d’allunyar-se dels motllos més acomodaticis (sense renunciar-hi totalment), per intentar introduir petits tocs de transgressió molt estimulants, aconseguint inesperades dosis de frescor i vitalitat. ¿Un exemple d’això? El xoc entre el melindrós personatge que interpreta Julián López i l’energia de barri que desprèn la banda de Los Lolos, la millor invenció de la pel·lícula juntament amb aquesta inspectora embarassada amb mala llet que encarna Miren Ibarguren. 

‘Operación Camarón’ no només s’acosta a la cultura i la música urbana per nodrir-se de tota tot aquest univers cani, sinó que també es converteix en una estimulant bateria de referències pop que ens porten des de Chiquito de la Calzada fins a ‘Sálvame Limón’. Tot en ella és enganxós i contagiós, com el reggaeton, que tot i que no ens agradi, el ballem.