Kiko Veneno: «Ayuso serà a les escombraries d’aquí a dos anys»

¿A quina classe de gana al·ludeix al disc? A la gana de necessitat, i d’ànsia, i d’expressió. Perquè l’ésser humà pateix gana al món, però, un cop menges, et venen altres necessitats: afectives, culturals, socials... Menjar no treu la gana. Continua en una altra versió. Tot i que aquí hagi treballat amb un nou productor, Javi Hartosopash, ¿podem parlar d’una continuació d’aquest camí microelectrònic esbossat en ‘Sombrero roto’ (2019)? Totalment. Amb ‘Sombrero roto’ vaig fer 22 cançons i moltes havien quedat al tinter. Quan vaig veure com desenvolupar-les, va arribar el confinament i llavors en vaig tres més: ‘Hambre’, ‘Madera’ i ‘Días raros’. Després, ‘La felicidad’ era anterior a tot això. ¡Javi Hartosopash és un fenomen! Ell va barrejar el ‘tiny desk’ de C. Tangana, en el qual jo vaig participar, i va treballar en la cançó que vaig fer amb ell i amb Kase.O. Em vaig adonar que tenia molt talent i el vaig fitxar per al Betis. Si vols fer música per al món actual, hauràs d’utilitzar les eines del món actual. El minimalisme domèstic ha permès molta creació amb pocs diners El seu llenguatge musical ha canviat. ¿Ha pres nota del minimalisme domèstic del trap i la música urbana? En això estem, sí. Si vols fer música per al món actual, hauràs d’utilitzar les eines del món actual. Aquest minimalisme domèstic ha permès molta creació amb pocs diners. Surt gent com Javi o Santi Bronquio, superenginyers de so, i et preguntes on ho han après. Comprenen el so d’una altra manera i es vinculen a les màquines amb una solvència que jo no tinc. ¡I són autodidactes! En aquestes cançons hi ha bastant ritme i amb un pols tribal, primitiu. Sí, sí, et surten moltes coses de tribu, de fetitxes i conjurs. M’he deixat portar per això. Coses inexplicables que creen una trama sonora. El ritme per a mi és molt important. I hi ha cançons canòniques, com ‘La felicidad’, que tanca el disc, on diu que «ser pobre no es delito, es una necesidad». Perquè tu i jo siguem aquí hi ha d’haver molts pobres al món passant gana. Puc entendre la gent de dretes, però que almenys siguin sincers. Que diguin: «M’importa una merda que la gent es mori de gana, és una cosa que no es pot solucionar, ve de sempre...». Però no entenc quan et diuen: «No, no, estem a favor de la igualtat». Com quan els de Vox et diuen que estan a favor de la dona. Trump tenia més valors que Ayuso: era un bon empresari, o un bon lladre Hi ha una associació d’idees que està calant: l’esquerra enfadada i repressora davant la dreta alegre i lliure. Aquí l’única persona infeliç és Ayuso, que d’aquí dos anys serà menyspreada per tothom, com una joguina trencada, perquè és una persona sense valor, ni personal ni professional. D’aquí a dos anys serà a les escombraries. Trump tenia més valors: era un bon empresari, o un bon lladre. Però aquesta no té ni tan sols això. L’apunt social, ¿és més present ara en les seves cançons? Sempre hi ha sigut i m’agrada ser una mica críptic. No vull fer un pamflet. Estic dient com veig jo la vida. Intento ser subtil, divertit si pot ser. ¿La lletra, amb sang entra? No, no, la lletra ha d’entrar amb alegria. Des dels temps que gravava amb multinacionals, la seva posició ha canviat. ¿Se sent un artista de trinxera? Totalment. I puc ser-ho perquè ja tinc uns seguidors. Faig concerts i la gent ve. Però si hagués intentat començar ara, des de la resistència no hauria aconseguit tenir aquest públic. Jo vaig guanyar diners amb ‘Échate un cantecito’ (1992), em vaig comprar la casa i el 2000 allò ja es va acabar. BMG em va acomiadar i porta. Però tinc un accés al públic que em permet continuar vivint. ¿Pensa molt en la manera de fer arribar les cançons a la gent ara que les regles han canviat? No hi ha mètode. Jo sé com fer-ho perquè surtin de mi i em considero molt social. Les cançons, ¿per a qui les faig? Per a vosaltres. La meva estratègia és intentar ser creatiu, oferir sons nous, una poètica bonica, ritme, alguna cosa que emocioni. Ja no em conformo amb les cançons: busco el so com a vehicle transmissor d’un estat emocional. Una artesania pròpia. M’agrada reflectir la robotització de la persona i la humanització de la màquina. M’agrada defensar ‘Los ángeles’ [de Rosalía], perquè té un valor extraordinari i amb el temps creixerà. ¿S’ha imposat revolucionar el seu llenguatge musical? Faig el que puc. Coses petites, assequibles. Revolucionar i fer un disc totalment amb sons nous seria fer el mateix que han fet Kanye West i James Blake. O Rosalía. I em refereixo a ‘Los ángeles’, ¿eh? ¿Més que ‘El mal querer’? M’agrada defensar ‘Los ángeles’ perquè té un valor extraordinari i amb el temps creixerà. Van insultar Raül [Refree] vilment. A Andalusia, molta gent no ho va entendre. Però jo tinc un disc que va revolucionar la música, ‘Veneno’ (1977), i després ja no crec que hagi revolucionat res. He fet discos que són estranys, més o menys innovadors... Potser ‘Hambre’ l’assimilaran més fàcilment joves de vint anys que no coneguin la seva obra que algú de mitjana edat que creixés sentint per la ràdio ‘Echo de menos’ i ‘Joselito’. Pot ser. A mi amb 70 anys no em ve de gust cantar ‘Echo de menos’, igual que Peret a aquesta edat ja no cantava ‘Una lágrima’. Hem de canviar, fer altres coses. M’agrada l’alegria, però sense impostar-la. L’alegria la reparteix C. Tangana. Mentre vostè evoluciona cap als sons nous, Tangana va al revés, del trap als gèneres reglamentaris com la rumba i la bossa nova. Hi ha alguna cosa d’això, però Tangana ha tret un superdisc. Ha fet uns passos endavant molt interessants. Com a guru de les noves músiques, del trap i l’electrònica, li posa una barrera circumstancial al reggaeton i agafa l’arrel de la nostra música, riquíssima, i fa un disc que la gent l’escolta sencer. Això té moltíssim valor.

Kiko Veneno: «Ayuso serà a les escombraries d’aquí a dos anys»

L’autor de ‘Volando voy’ dona un nou pas de rosca a la seva música amb arrels al seu nou disc, ‘Hambre’, en el qual experimenta aplicant a les seves cançons ritmes i sons electrònics i que surt a la venda aquest dilluns

Abans, aquest diumenge, acudirà al teatre Tívoli per oferir un concert a dues guitarres, acompanyat per José Torres

El més llegit