Les paraules diuen coses, els textos signifiquen, les obres assoleixen sentits, els signes creen realitats i prenen decisions. Entre la interpretació i la sobreinterpretació hi ha aquella idea de Todorov que «un text és només un pícnic en el qual l’autor porta les paraules i els lectors, el sentit». Estic d’acord amb el plantejament que, de tots els participants en la comunicació literària, el menys fiable en la interpretació de l’obra és el mateix autor (massa exigències, massa bena abans de la ferida, massa pulsions, massa ínfules, massa pressions, massa jo, massa superjò, massa Freud, gairebé sempre). Tinc els meus dubtes entorn de la intenció autorial –tan volàtil, tan inabastable, tan interessada, tan fal·laç‒ com a vehicle infal·lible per insuflar un sentit a l’obra. Potser creiem saber de què estan fets els missatges. Però no acabem de saber què i com signifiquen. I tampoc en què poden convertir-se quan es fa carn («el verb es va fer carn», recordin). Els signes, les paraules, els textos, les imatges. Per això les interpretem. Interpretem per necessitat i per obligació, perquè no podem evitar-ho. Interpretem (en) el fosc perquè «in claris non fit interpretatio». Les lleis, la paraula revelada, la literatura. Estem obligats a interpretar-nos constantment, a cada pas, per no equivocar-nos, per assetjar el sentit, per no deixar que es dispersi (Peirce i allò de la semiosi il·limitada, ja saben).