Els fabulosos creients del jazz de Terrassa

«Jo he anat a Nova York i als clubs, el Village Vanguard, el Blue Note, m’he trobat amb músics americans que em deien ‘ei, Valentino, by Terrassa!’». Parla Valentí Grau, carismàtic ‘alma mater’ del Club de Jazz dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa. Fundat el 1959, el club organitza el Festival de Jazz de Terrassa, que aquests dies celebra la seva 40a edició. Compten amb recolzaments institucionals i una infraestructura professional, però si han arribat fins aquí és a base d’una passió que va fins i tot més enllà del raonable. «Totalment. Jo he viscut de la bohèmia, de la nit, dels concerts, de respirar fum. ¿Què és el jazz? És una forma de vida. Jo he viscut com els músics de jazz», diu Grau. Un guitarrista francès que vaig conèixer a Sant Sebastià em va donar el contacte d’una senyora de París que portava músics a Europa. Li vam escriure una carta i ens va portar Slide Hampton i Johnny Griffin Valentí Grau Per raons òbvies, aquest no és l’aniversari somiat a Terrassa. Hi ha restriccions d’aforament, ha calgut renunciar al clàssic pícnic popular al parc de Vallparadís, costa molt fer volar a artistes des dels Estats Units a Europa. I tot i que sembli una cosa menor, les restriccions sanitàries impedeixen el ritual que fa de la Nova Jazz Cava de Terrassa un lloc especial per al jazz a Catalunya: l’aturada a mig concert perquè la parròquia s’acosti a la barra i comenti la jugada, de vegades fins i tot amb els músics. «Això és el que dona vida social als concerts», diu Grau, mestre de cerimònies de les nits a la cava. Malgrat les limitacions, la 40a edició del festival manté les seves senyes d’identitat. Molts artistes locals, apostes internacionals de futur com el pianista Theo Hill amb el trompetista Jeremy Pelt (17 de juny) i figures amb el pedigrí del flautista Lew Tabackin (11 de juny) i el bateria Billy Cobham (12 de juny), estrella indiscutible aquest any pandèmic. Res d’extraordinari Per a Terrassa, rebre grans del jazz no té res d’extraordinari. Per aquí han passat figures de la magnitud de Dizzy Gillespie, McCoy Tyner, Stan Getz, Wayne Shorter, Chet Baker, Hank Jones, Lionel Hampton, Joe Henderson, Lee Konitz, Roy Haynes, Ahmad Jamal, Diane Reeves, Roy Hargorve... Però en els anys seixanta, quan el club de jazz arrencava, programar artistes estrangers era gairebé una quimera. Els amics americans van arribar via París, gràcies a la tossuderia de Grau. «Un guitarrista francès que vaig conèixer a Sant Sebastià em va donar el contacte d’una senyora de París que portava músics a Europa. Li vam escriure una carta i ens va portar Slide Hampton i Johnny Griffin». Allà van començar les grans coses. Amb Tete Montoliu com a garantia, aparellaven aquests solistes americans amb músics locals per tocar primer a Terrassa i després a fer gira per Catalunya. Un diumenge a la tarda, quan tenia 15 anys, vaig baixar aquelles escales per primera vegada. ¡Mai vaig pensar que no sortiria d’allà fins avui! Francesc Soriano El 1971 el club va inaugurar la seva pròpia cava de jazz, escenari de nits llegendàries, i va convertir Terrassa en la capital local del jazz. La intenció era obrir un parell de vegades al mes, però Grau va apujar l’aposta: calia fer concerts diaris. Va ser un èxit. «El toro ens va passar per sobre. ¿Què hi va influir? Que no hi havia res més. La gent volia descobrir locals. ¿I quin local hi havia? Doncs un soterrani, una cava, un forat, on feien concerts de jazz». Barcelona s’havia quedat sense Jamboree i la cava de Terrassa atreia aficionats i curiosos de tot el país. En aquell soterrani del carrer de Sant Quirze, que va tancar les portes el 1985, molts com Francesc Soriano, es van convertir al jazz. «Un diumenge a la tarda, quan tenia 15 anys, vaig baixar aquelles escales per primera vegada. ¡Mai vaig pensar que no sortiria d’allà fins avui!». Juntament amb Grau, Soriano és responsable de la direcció artística del festival i de la temporada estable de concerts que se celebren durant tot l’any a la Nova Jazz Cava, inaugurada el 1994. «El festival és el colofó, però sense el dia a dia, ¿quin sentit té el festival?», es pregunta Soriano. Dos puntals Aquell dia a dia explica que el bateria Adrià Font, un altre membre històric de la junta, hagi participat ja en 600 concerts organitzats pel club. Aquest dijous a la Nova Jazz Cava el bateria farà el seu concert número 601. L’acompanyarà un altre dels puntals del jazz local, el trompetista Josep Maria Farrás, de qui Tete Montoliu deia que era el millor dels músics d’aquí. Igual que Farràs, Font mai ha fet el salt al món professional – «no m’ho vaig acabar de creure»–, però se sap un privilegiat per haver pogut tocar amb alguns dels seus ídols. «Recordo moments molt especials. Un dia mentre estava travessant dificultats personals, Lou Bennett va començar a tocar ‘Georgia’ a l’òrgan i no vaig poder evitar que em caiguessin unes llàgrimes d’emoció». Un dia mentre estava travessant dificultats personals, Lou Bennett va començar a tocar ‘Georgia’ a l’òrgan i no vaig poder evitar que em caiguessin unes llàgrimes d’emoció Adrià Font Com aquest record, molts d’altres: el concert de Cap d’Any amb Slide Hampton en el qual se les va haver d’apanyar sense contrabaix perquè el baixista del grup es va esfumar a última hora –«al final, Hampton em va felicitar». Aquella vegada a la universitat de València quan la Guàrdia Civil va aparèixer just abans que pugessin a l’escenari i els va comunicar que el concert se suspenia per risc de disturbis. «¿Nen, què passa?», li va preguntar Montoliu al bateria. I si Grau es posa a explicar anècdotes, no hi ha qui el pari. La història del Club de Jazz de Terrassa són ells. La pregunta és en mans de qui està el futur. Músics no en falten, però la junta es fa gran. «No hi ha relleu. Això és preocupant», admet Soriano. «Però Terrassa no es pot permetre que això s’acabi. Segurament serà diferent, però seguirà endavant».

Els fabulosos creients del jazz de Terrassa

El Club de Jazz, amb més de sis dècades d’història, tira endavant la 40a edició del festival de la ciutat

Amb una passió que va mes allà del raonable, l’entitat ha fet de la cocapital vallesana una estació clau del circuit mundial

El més llegit