Colòmbia, la construcció d’una potència musical

Fa unes setmanes, el 23 d’abril, l’enginyer aeroespacial francès Thomas Pesquet va penjar un vídeo en el seu compte d’Instagram en què apareixia flotant en una de les estades de l’Estació Espacial Internacional. Pesquet, que passarà sis mesos allà en companyia de tres astronautes més, va posar música per acompanyar la seva salutació espacial, una cançó festiva i estranya que no tenia la gravetat que se sol associar al cosmos. Al contrari: era un aire tropical, la ‘Cumbia del Monte Fuji’, un tema fruit de la col·laboració entre els colombians de Frente Cumbiero i els japonesos de Minyo Crusaders que havia vist la llum el 2020. La nova música colombiana arribava a l’espai, i a Colòmbia la notícia era rebuda amb picades d’ullet i somriures. «És molt simbòlic que una cançó que un va gravar ressoni des d’allà a dalt. Això parla d’un para-sol global que acompanya la cúmbia, i és un presagi que la nostra música continuarà arribant a nous llocs, fins i tot a altres planetes». Les paraules són de Mario Galeano, líder de Frente Cumbiero i un dels músics destacats de la generació que ha obert nous camins a la música local, que l’ha internacionalitzat i que ha convertit Colòmbia en una potència regional a l’altura de Cuba, el Brasil o Puerto Rico. Una generació de músics i productors que han portat a terme un fascinant procés de reapropiació de l’exuberant tradició musical colombiana per projectar-la al món. Frente Cumbiero, Systema Solar, Bomba Estèreo o ChocQuibTown són segurament els grups més coneguts a Europa, però hi ha desenes investigant, component, gravant i movent-se pel món. Multicultural i pluriétnica «Segons la meva opinió, tot això té el seu origen a la Constitució del 91 i el reconeixement que va fer de Colòmbia com una societat multicultural i pluriètnica. Ens vam reconèixer en la nostra diversitat. Això, en diàleg amb el món, no va trigar a generar noves estètiques», afirma el músic i productor Iván Benavides, personatge clau d’això que va brollar fa un quart de segle i avui disfruta d’excel·lent salut. Benavides va formar part de dos projectes fundacionals que van assenyalar el camí, ‘La tierra del olvido’, de Carlos Vives (hi ha els qui afirmen que allà va començar tot), i ‘Bloque de búsqueda’, de la banda homònima, i des d’aleshores ha acompanyat com a productor l’explosió dels nous sons. Aquelles dues propostes estaven emparentades per la mixtura entre el tradicional colombià i altres ritmes, sons o músiques, que és el denominador comú de les Noves Músiques Colombianes. La fusió. «Jo crec que va ser com una revolució. Un nou començament creatiu», diu el músic i productor Felipe Álvarez, director de Polen Records, el segell que va començar la seva etapa el 2006 per convertir-se en un dels abanderats del nou so. «Era un moment creatiu molt interessant. Tothom estava fent coses noves», diu. «Hi havia bandes i artistes com Systema Solar, ChocQuibTown, Pernett i Bomba Estéreo que començaven a fer els seus primers passos, però el seu so no era del grat de les multinacionals. Van ser rebutjats. No hi havia interès pel nou so perquè se sortia del paràmetre del que buscaven». Álvarez va veure l’oportunitat i es va llançar. «Jo veia una bona resposta del públic als concerts, i quan vam treure els primers discos vam començar a rebre recolzament a nivell estratègic d’un munt de gent desinteressada. Gent a qui li semblava que era un so interessant». La banda sonora de la protesta social Un llenguatge universal L’envergadura d’aquest gir musical només s’entén des de l’aclaparadora multiculturalitat colombiana. Parlem d’un país de negres, blancs, indígenes, mestissos i mulats, tots amb la seva pròpia tradició cultural i musical a sobre, d’un país de barreges, on conviuen l’herència africana, europea i indígena, un país amb tentacles fins i tot al Carib rastafari i la seva tradició musical. La consciència d’aquesta riquesa, la recerca sobre el terreny que van portar a terme els músics i la seva decisió de reinterpretar la música per mitjà de la fusió van fer la resta. I tot i que la paleta de colors és ingent, hi ha un gènere que destaca per sobre dels altres: la cúmbia. «S’ha convertit en un llenguatge universal», diu Jaime Andrés Monsalve, director musical de Ràdio Nacional de Colòmbia, «i això es deu al seu acostament al món dels DJ, de la música electrònica i fins i tot de la música acadèmica. No s’han d’oblidar, per exemple, col·laboracions com la de Mario Galeano amb el Kronos Quartet, per a qui va compondre una obra connectada amb la cúmbia i amb el Carib popular colombià». Fins i tot el Kronos, un quartet de referència de la música clàssica, es rendeix a la nova música colombiana. Així, el so colombià s’ha internacionalitzat. Els ja esmentats Systema Solar, Bomba Estéreo o Frente Cumbiero són noms familiars per als públics dels EUA i Europa, que han pogut veure’ls en directe en alguna de les seves gires de promoció i en festivals de referència, del Lollapalooza al Sonar, però la llista és llarga: Herencia de Timbiquí, La Mambanegra, Pernett & The Caribbean, Meridian Brothers. O bé Los Pirañas, Curupira o Puerto Candelaria. O bé Colectro, Onda Trópica o Edson Velandia. Entre molts, molts d’altres. «Per a l’oïda internacional aquestes propostes tenen alguna cosa de novetat i de familiaritat alhora», diu el músic, productor i professor de la Universitat dels Andes Juan Sebastián Bastos, director de Tambora Records, un altre segell de referència. «Systema Solar, per exemple, té molt de música electrònica, però també una cosa que només la barreja amb la tradició colombiana podia aconseguir. És d’aquí, però és més fàcil de consumir per al mercat internacional». «Quan les primeres vegades vam sortir de gira amb Bomba Estéreo, que va ser la punta de llança de Polen –diu Álvarez–, vam veure que agradava perquè era música fàcil de ballar. No era com la salsa, que per ballar-la s’ha de fer un curs, sinó que es podia ballar com a música electrònica». El poder dels marges Però s’ha de remarcar, i remarcar-ho bé: la cúmbia és la punta de llança, però les noves músiques colombianes van molt més enllà. Monsalve posa l’accent sobre ritmes com la champeta, un gènere caribeny de procedència africana que ha viscut un ressorgiment de bracet amb aquesta curiositat pel que és propi, però també gràcies a l’empenta de discos avui esdevinguts icònics com ‘Palenque Palenque’, del segell britànic Soundway, editat el 2009. «Gràcies a aquest disc, que era una revisió de la història de la champeta, van començar a tornar als escenaris intèrprets perduts que ja ni s’esmentaven i que ara estan fent gires mundials, i que a més van tornar a gravar. Si s’ha d’esmentar algú diria que la figura més destacada d’aquest procés de revalorització és Abelardo Carbonó». Benavides destaca la posterior emergència de la champeta urbana –una altra barreja–, música que qualifica de «marginal però important», i diu que «és allà, als marges, on s’està armant actualment la innovació més important d’aquestes noves músiques colombianes». «Estem vivint un moment històric molt interessant. Colòmbia ja es pot equiparar amb les grans potències regionals, i va a més», diu Monsalve. «Als mercats internacionals –diu Bastos– hi ha un focus molt important sobre Colòmbia. Tothom està mirant a veure què passa aquí i tots ens pregunten què fem per treure tanta música, perquè el cert és que cada any surten propostes musicals diferents que sonen molt bé. És el moment de Colòmbia». Però, ¿és només una potència ‘indie’? Ni de bon tros. Només s’ha de girar la mirada cap a Medellín, aquesta inesgotable factoria de reggaeton i reguetoners que aixeca el país com una potència comercial de primer ordre. Es deixa esmentat perquè s’ha d’esmentar. Però aquesta és una altra història. A Colòmbia sempre n’hi ha moltes a explicar. Cinc discos clau

El més llegit