¿Per què Taylor Swift està calcant els seus primers discos?

Les mateixes cortines de guitarra, idèntica línia melòdica, tonalitat clavada, inflexions vocals semblants... En la nova versió del seu segon àlbum, ‘Fearless’ (2008; continua sent el més venut del seu catàleg, amb 12 milions d’exemplars), Taylor Swift replica amb pulcritud cada seqüència aportant-li, a tot estirar, certs trets de maduresa vocal (llavors tenia 18 anys; ara, 31), una producció una mica més brillant, en la qual es poden distingir amb més claredat els instruments i algun afegit microscòpic, com aquest violí que guanya altura al cor d’una de les cançons, ‘Love story’. Però el seu missatge s’intueix meridià: «A partir d’ara, fans, dj, programadors i publicistes, facin el favor d’acudir a aquesta versió, la meva versió, de l’àlbum», ve a dir-nos la cantant de Pennsilvània. Swift repetirà l’operació amb els seus cinc primers discos, els que va gravar per al segell Big Machine Records, que el 2019 va ser adquirit per l’empresari musical Scooter Brown, el seu exmànager, que al seu torn va vendre els drets editorials del seu catàleg a un fons d’inversió, Shamrock Holdings, per 250 milions d’euros. És la seva solució radical per aconseguir de nou el control del seu catàleg, ara que l’‘streaming’ marca la pauta en el consum de música i que el negoci bascula al voltant dels drets derivats de les cançons. Ella no és només la intèrpret, sinó també l’autora, per això pot imposar l’ús de les seves noves versions, per exemple, a les campanyes publicitàries que se li posin per davant, valent-se fins i tot d’un so millorat respecte al registre de 2008. Quant a les plataformes de música, aquest ‘Fearless (Taylor’s version)’ ja apareix de manera preferent als menús. I tot i que el disc original pugui preservar cert caràcter icònic, és fàcil preveure que els fans es decantaran a partir d’ara per la nova gravació ara que ella transmet el missatge que al seu dia va ser víctima d’un estratagema innoble de la qual ara es rescabala. Diners en mà Tot aquest serial il·lustra d’una manera extrema la importància del dret editorial (diferent del fonogràfic, relatiu a la gravació), situat ara al centre del ‘business’ musical arran dels canvis de format i de la imposició del ‘streaming’ com a model hegemònic. Allà hi ha les recents jugades multimilionàries de figures com Bob Dylan (249 milions d’euros, segons ‘The New York Times’), Neil Young, Chrissie Hynde (Pretenders), Red Hot Chili Peppers o Shakira, desfent-se dels seus catàlegs davant fons d’inversió, entre els quals despunta el colós Hipgnosis Song Fund. Aquests autors venen per obtenir en vida beneficis futuribles i el líquid bé poden invertir-lo a finançar projectes o a guanyar autonomia operativa. El mercat digital és el dominant al mercat de la música gravada a Espanya des de 2015, quan per primera vegada va superar el suport físic. El 2020 va representar el 73,2% del negoci, davant el 62,5% de 2019. I dels 259 milions d’euros que va moure (211,9 el 2019), un total de 250,8 van correspondre al ‘streaming’. Per la seva part, el format físic (compactes i vinils) continua caient i va passar de 73,1 milions el 2019 a 55,2 el 2020. En aquest escenari, els drets de les cançons pesen quan parlem de repertoris sòlids, no subjectes a les modes. Les conegudes com a ‘proven songs’: cançons de valor contrastat, que Merck Mercuriadis, director d’Hipgnosis Song Fund, compara amb l’or o el petroli.

¿Per què Taylor Swift està calcant els seus primers discos?

L’‘streaming’ ha disparat el valor dels drets de les cançons en el cas dels artistes amb repertoris sòlids

El més llegit