A mig camí entre la comèdia romàntica i la reflexió política –tot i que més pròxima a la primera– i entre el realisme i l’absurd, la segona pel·lícula dels palestins Tarzan i Arab Nasser se situa en el conflictiu territori titular per traçar el retrat d’un sexagenari irritable però encantador i oferir-li la promesa d’un amor tardoral en un lloc que dona poca cabuda al romanticisme. I ho fa amb una actitud tan distesa i una voluntat tan minimalista que el seu metratge, malgrat sumar només 85 minuts, fa la sensació d’haver sigut estirat, en bona mesura perquè les dues línies argumentals que la travessen mai arriben a complementar-se: a un costat se’ns presenta una discreta relació; a l’altre, una subtrama relacionada amb l’escultura d’un Apol·lo priàpic que simbolitza el torpor sexual dels homes de la regió i que permet al relat desviacions puntuals cap a l’humor de traç gruixut.  

Els Nasser, això sí, compensen la falta de focus amb la seva habilitat a l’hora d’endinsar-nos en una comunitat que viu sota l’autoritat del fonamentalisme islàmic i en la qual els bombardejos israelians són una cosa quotidiana. Sense necessitat d’arribar a posar-se ombrívols ni de caure en el melodrama, a més, condueixen la pel·lícula cap a una conclusió genuïnament emotiva que reconeix la dura realitat social i política a la qual els seus protagonistes estaran sempre exposats però també que, malgrat tot, la vida segueix.