GUNDA

Quan el cine contempla la resta d’espècies del regne animal, sempre ho fa filtrant-les a través de l’experiència i la percepció humanes i suposant-los trets i sentiments com els nostres; no deixa que aquestes criatures simplement existeixin, alienes a la intervenció de l’home. I aquest només és un dels molts motius pels quals el nou documental del rus Viktor Kossakovski és una pel·lícula única.

‘Gunda’ s’acosta als seus personatges –una truja anomenada Gunda i les seves cries, una bandada de pollastres i diverses vaques– sense recórrer a narracions o bustos parlants, situant-se a l’altura del seu punt de vista, no del nostre, i deixant que els detalls de la seva existència parlin per si sols i, en el procés, mentre ens recorda que aquests animals de granja tenen vides i personalitats pròpies, resulta increïblement commovedora.

La pel·lícula, és cert, no ignora el paper que l’ésser humà exerceix en el destí de Gunda i companyia i, per això, tot i que no polemitza ni dona lliçons, potser atrau alguns dels seus espectadors cap al veganisme. Però el que proposa no és només una crida d’atenció, és molt més: una poètica reivindicació de totes les formes de vida i una reconsideració de la nostra actitud davant el món natural. ‘Gunda’ ens desperta l’empatia cap als seus protagonistes no perquè demostri que són com nosaltres, sinó per la seva sensibilitat a l’hora de deixar clar que nosaltres som com ells.