Eurovisió 2021: ¿quin és el secret de l’èxit d’Itàlia?

El grup italià Måneskin va sortir a l’escenari del Festival d’Eurovisió a arrasar. Guitarres, actitud descarada, estètica glam rock i pur foc sexual que va encendre l’ànim dels eurofans que es van decantar de manera rotunda per la banda a través del televot. La pugna semblava centrar-se, segons les votacions dels diferents jurats, entre dues cançons que el públic espanyol coneixia molt bé gràcies a la docusèrie de Mediaset ‘Rocío. Contar la verdad para seguir viva’ i que s’han convertit en la seva banda sonora: ‘Tout l’univers’, del representant suís Gjon’s Tear, i ‘Voilà’, de la francesa Barbara Pravi. Dos bons temes, però massa intensos per a la primera edició eurovisiva després de la pandèmia. Després d’un any de confinament, els espectadors necessitaven emocions una mica més fortes i Måneskin els hi va proporcionar gràcies a una potentíssima cançó com ‘Zitti i buoni’ i una actuació apoteòsica amanida amb pirotècnia i el tors tatuat del carismàtic cantant Damiano David. Una reivindicació de l’energia que desprèn el directe quan gairebé ens havíem oblidat de la seva màgia. Feia molt que Itàlia mereixia guanyar. Des de la seva tornada al certamen (durant molts anys, de 1994 al 2010, la RAI va decidir no presentar-se) ha apostat fort per portar les millors cançons i els artistes més destacats del moment, sempre aventurant-se en els gèneres musicals perquè mai fossin tòpics i sortissin de la norma, tenint sempre present el combo fonamental ‘qualitat + personalitat artística’. De Sanremo a Eurovisió Es va prendre la decisió que la cançó que els representés a Eurovisió fos la guanyadora del Festival de Sanremo. I Sanremo no és un festival de la cançó qualsevol. Ha sabut adaptar-se als nous temps, cosa que vol dir que sempre hi ha noves veus que contribueixen al creixement del teixit musical autòcton, però també hi participen en igualtat de condicions les grans estrelles consagrades amb els seus nous temes. Sense anar més lluny, aquest mateix any Måneskin es va imposar a autèntics colossos del pop italià contemporani com Max Gazzè o Noemi i en edicions anteriors han competit mites com Patty Pravo, Loredana Berté, Al Bano o Fiorella Mannoia. Perquè guanyar Sanremo és una cosa molt seriosa. No és casual que, en els últims anys, Itàlia sempre hagi estat a les quinieles per guanyar Eurovisió. Gairebé ho va fer el 2019 gràcies a Mahmmod i el seu ‘Soldi’, que va quedar en segona posició i es va convertir en un ‘hit’. Si s’hagués celebrat el 2020 probablement hauria aconseguit el trofeu en forma de micròfon gràcies a ‘Fai Rumore’ de Diodato, una autèntica meravella. I tots recorden el cas de Francesco Gabbani amb ‘Occidentali’s Karma’ (la cançó de la mona) que de tant proclamar-la com a vencedora, finalment va quedar la setena. En aquesta ocasió les enquestes sí que han complert les expectatives. Måneskin sortien com a favorits al costat de França i Albània. Es tracta d’un grup de formació recent que ha connectat a la perfecció amb la rebel·lia juvenil en temps de la Covid. Es coneixen des que anaven a l’escola i van participar en el concurs ‘X Factor’, en què van quedar segons. Des del principi, els quatre integrants, que ronden els vint anys, Damiano David, Victoria De Angelis, Thomas Raggi i Ethan Torchio es van convertir en portaveus de la transgressió, amb el punt just de magnetisme i arrogància. Reivindiquen les estrelles de rock dels setanta, que no havien de ser políticament correctes com tots els grups prefabricats del moment. L’autenticitat, tot i que sigui incòmoda, per damunt de tot. Pals de cec d’Espanya ¿I què passa amb Espanya? ¿Per què no ha sigut capaç de reinventar-se com Itàlia? Porta set anys amb uns resultats realment penosos. Cada any la delegació del nostre país sembla anar a les palpentes: tan aviat tria el representant a través d’un concurs, d’‘Operación Triunfo’ o d’una elecció interna. No hi ha estratègia, no hi ha un pla, no hi ha res. Tampoc sembla haver-hi cap intenció de fer autocrítica malgrat que sempre hi plana algun tipus de polèmica. Sembla que únicament s’esforcin per cobrir l’expedient i poca cosa més a través de cançons poc competitives, zero arriscades i posades en escena llardoses. Que l’única esperança fos que Blas Cantó no quedés en últim lloc, deixa ben clara la situació. Afortunadament per Espanya, aquest honor el va aconseguir el Regne Unit en clara penalització pel Brexit, que no va rebre ni un sol vot, ni dels jurats dels diferents països ni del televot. Però la indiferència davant ‘Me quedaré’ de Blas Cantó era notòria des del principi. Ni tan sols els eurofans autòctons anaven amb ella. ¿Com canviar aquesta situació? Homenatge a Battiato Totes les crítiques es concentren en la delegació espanyola, en la seva poca transparència, en la seva escassa capacitat per reinventar-se i oferir productes que no li interessen a ningú. Però potser també caldria fer una reflexió una mica més enllà. La música fa temps que va desaparèixer de les televisions. Les cadenes semblen haver-se oblidat de la seva existència més enllà d’algun programa nadalenc amb rescalfats d’èxits de l’any amb data de caducitat. S’ha perdut la tradició que va resultar fonamental per generar cultura musical en generacions anteriors. I això també té conseqüències, ensopiment i criteris vetustos. Mentrestant, a Itàlia es continua apostant pel format de programa musical, elevant-lo a la categoria d’esdeveniment televisiu en la seva retransmissió de Sanremo, unint novetat i tradició. Com si aquí actués Raphael amb Rosalía. És bonic que Itàlia hagi guanyat Eurovisió uns dies després de la mort de Franco Battiato. El gran cantant i compositor va participar en el certamen fa 37 anys juntament amb Alice amb el tema ‘I treni di Tozeur’. Els mateixos integrants de Måneskin van recordar en una entrevista que aquesta actuació continua considerant-se com una de les més importants de la història de la música italiana. Potser aquesta victòria sigui el millor homenatge per part de la generació Z al mític cantautor sicilià.

Eurovisió 2021: ¿quin és el secret de l’èxit d’Itàlia?

El grup d’essència rockera Måneskin ha arrasat al festival gràcies a la seva autenticitat i desvergonyiment. De fet, fa anys que Itàlia aposta per artistes i temes que combinen qualitat i èxit. ¿Per què Espanya no es reinventa també?

El més llegit