¿Per què fa 52 anys que Espanya no guanya Eurovisió?

Espanya o, més ben dit, Televisió Espanyola, va tenir una bona ratxa al Festival d’Eurovisió cap a finals dels anys 60 i als 70, amb les seves dues úniques victòries (Massiel el 1968 i Salomé el 1969) i tres segons llocs (Karina el 1971, Mocedades el 1973 i Betty Missiego el 1979), però les coses han anat de mal en pitjor en les dues últimes dècades. Una explicació apunta que, si bé se solen elegir intèrprets dotats, fallen els mecanismes per trobar bones cançons. Així ho estima Patricia Godes, docta crítica musical i coautora, amb Javier Adrados, d’un llibre acabat de publicar, el deliciós i erudit ‘Yo tampoco gané Eurovisión’ (Libros Cúpula). Per molt que el cantant i la posada en escena funcionin, «si la cançó no val res» és difícil arribar lluny, estima la periodista. ¿I això? «Són anys i anys de tripijocs de les editorials, que són les que manen perquè s’emporten el 50% i sense fer res. La música no l’analitza ningú i es consideren cançons coses que són horrors, i així no hi ha manera de guanyar», afirma. Televisió Espanyola «amortitza el festival com un concurs divertit que li dona audiència», i s’arriben a enviar temes que surten de «tallers de composició suecs o noruecs, que també fan la cançó d’Ucraïna o la de Grècia». Enviar «un xavalet» Potser seleccionar una primera figura podria donar millors resultats, com ha fet de vegades Itàlia (tot i que amb riscos per al seu prestigi si les coses no van bé), si bé corre entre els ‘eurofans’ la llegenda que fitxar una estrella comportaria contraprestacions econòmiques, un punt que Godes no confirma. «Però a TVE ja li va bé enviar-hi un xavalet que estarà mig borratxo d’alegria per anar a Eurovisió. L’ha escollit la gent, i segurament no ho farà malament». El festival, afirma, «és el termòmetre de com d’acabada està la música ‘mainstream’ espanyola». No és que Patricia Godes, autora de destacats llibres sobre el soul i la ‘movida’ madrilenya, vagi d’elitista i menyspreï el festival o la música comercial. Des que la seva mare cantussejava per casa ‘Tom Pillibi’ (guanyadora de 1960 per França en la veu de Jacqueline Boyer, composta per André Popp), professa una debilitat pel certamen que mai ha amagat. «Als 80, quan amb la ‘movida’ hi havia una reivindicació del ‘cutrelux’, teníem grans reunions amb els amics per veure Eurovisió», diu. L’any passat, amb el confinament, es va veure en la missió de veure una edició cada dia. «De cada quatre o cinc cançons, n’hi ha una divertida o bona per morir-se, com les de Mia Martini o Franco Battiato». Massiel, castigada ‘Yo tampoco gané Eurovisión’ recorre l’evolució del cànon eurovisiu ampliant la mirada a escenografies i estilismes; rastreja velles polèmiques, tafaneja entre les bambolines, realça figures ocultes i s’atura en els grans perdedors. Un complement valuós són les entrevistes amb els successius rossinyols espanyols, i els textos escrits per alguns d’ells, com Massiel, per a qui guanyar amb ‘La la la’ va representar «estar moltíssim temps sense aparèixer en televisió», ja que va gosar declarar a ‘Triunfo’ que no era franquista i que no volia anar al palau de Pardo. Tot i que el període 1963-1977 cobreix «els anys clàssics», Patricia Godes creu que l’edat d’or del festival és l’actual, després de l’entrada en bloc de l’Europa oriental i fins i tot d’Austràlia. «Aquestes dives de l’est, mig folk i amb ritmes electrònics, són divertidíssimes», diu. «Madonna ha arribat a actuar en l’entreacte [el 2019], i hi ha hagut grans moments amb Salvador Sobral o Conchita Wurst». I el duo rus T.A.T.U., afegeix, traçant un símil temerari: «La seva cançó, del 2003, la vaig veure com el que havia de ser la música del futur, tot ritme, com en un altre temps va haver de ser ‘La consagració de la primavera’, de Stravinsky». Que torni l’orquestra I és inapropiat, afirma, pintar Eurovisió com un recipient aliè a temàtiques sensibles o incòmodes. Ja el 1961, i sota l’aspecte de la inofensiva ‘chanson’ melòdica, el luxemburguès Jean-Claude Pascal va parlar de les relacions incompreses a ‘Nous les amoureux’, referint-se a l’amor homosexual. Més a prop en el temps, Suècia va trencar la marca de vots el 2015 amb ‘Heroes’, «una cançó sobre el ‘bullying’», anota Godes, i un any després, Ucraïna es va imposar amb ‘1944’, tema entorn del genocidi dels tàrtars de Crimea a l’URSS de Stalin. D’acord, Eurovisió és «un programa de televisió, no un espectacle de música», diu la coautora del llibre. Però això no evita que es puguin tractar les cançons amb una mica més de tacte: recuperar l’orquestra en directe seria un bon pas. «¡Aquest any fins i tot treuen els cors! ¡A aquest pas, l’any que ve eliminaran la veu solista!», afirma Patricia Godes. I afegeix una altra petició: que TVE contempli cançons en «qualsevol idioma constitucional». França hi ha enviat temes en bretó, en cors i en crioll antillà, fa notar. «Que hi vagi Serrat cantant en català i que ens demostri que Espanya ha canviat des de 1968».

¿Per què fa 52 anys que Espanya no guanya Eurovisió?

Els «tripijocs» de les editorials musicals i el conformisme de TVE expliquen que s’enviïn les cançons equivocades, opina Patricia Godes, coautora del llibre ‘Yo tampoco gané Eurovisión’

El més llegit