Deu grans perdedors del festival d’Eurovisió

Domenico Modugno. Itàlia, 1958, ‘Nel blu dipinto di blu (Volare)’. ¿És seriós un festival en què l’universal ‘Volare’ no guanya, sinó que queda tercer? No importa: la cançó, triomfant a San Remo, va conquistar Europa i va ser número u als Estats Units. I en el futur se la farien seva veus com Dean Martin, Ella Fitzgerald i David Bowie. Françoise Hardy. Mònaco, 1963, ‘L’amour s’en va’ Tot i que va arribar a Eurovisió pujada a l’onada comercial de ‘Tous les garçons et les filles’ i convertida en nòvia de França, la melancòlica Françoise, llavors amb 19 anys, va haver de conformar-se amb la cinquena plaça per a aquesta peça de la seva autoria (i pitjor li va anar a Nana Mouskouri, que va quedar vuitena). Cliff Richard. Regne Unit, 1968, ‘Congratulations’, i 1973, ‘Power to all our friends’ Quan el favorit punxa, la sensació de fracàs es redobla, i a la veu de ‘The young ones’ li va passar dues vegades en què va quedar segon (després de Massiel) i tercer (després de la luxemburguesa Anne-Marie David i, de nou, Espanya amb Mocedades). Maledicció eurovisiva. Nicola di Bari. Itàlia, 1972, ‘I giorni dell’arcobaleno’ En l’era clàssica del festival, la RAI va enviar a primers espases sense grans resultats (l’excepció: Gigliolla Cinquetti). Però, igual com Iva Zanicchi, Gianni Morandi o Massimo Ranieri, Di Bari no va triomfar malgrat la bellesa d’aquesta cançó sobre amors adolescents. Silver Convention. Alemanya, 1977, ‘Telegram’ Dives de l’eurodisc amb ‘hits’ com ‘Fly, Robin, fly’, Penny, Ramona i Rhonda comptaven amb l’eficaç suport dels autors-productors Levay & Kunze (Donna Summer, Boney M., Amanda Lear), però el seu simpàtic (i avui obsolet) ‘telegrama’ no va passar de la vuitena plaça. Samira Saïd. Marroc, 1980, ‘Bitakat hab’ La televisió marroquí, membre de l’UER des del 1950 (també ho són les del Líban o Algèria), va participar una única vegada al festival. Samira Saïd, que va quedar penúltima, era una estrella al seu país i segueix sent-ho. A la seva tornada, la va rebre el rei Hassan II. Remedios Amaya. Espanya, 1983, ‘Quien maneja mi barca’ La gran damnificada entre els nostres eurovisius. ‘Quien maneja mi barca’, amb la seva audaç barreja de ‘cante jondo’, sintetitzadors i caixes de ritmes, es va quedar amb ‘zero points’, com Turquia. Remedios va remuntar anys després, alçant-se com a reputada veu flamenca. Franco Battiato & Alice. Itàlia, 1984, ‘I treni di Tozeur’ El plorat Battiato, amb la seva protegida Alice, van elevar en mode estratosfèric el llistó d’aquell any amb aquesta cançó de majestuosa dinàmica melòdica, traços de minimalista synth-pop i pont coral germànic prestat de Mozart. Magnètica presència escènica (i ofensiva cinquena plaça). t.A.T.u. Rússia, 2003, ‘Ne ver’, ne boysa’ Lena i Yulia la van fer grossa amb les seves picades d’ullet lèsbiques i el globus es va inflar tant que el seu tercer lloc va tenir gust de poc. Rescatem la seva actuació refrescant, en texans i samarretes blanques, a cavall d’un Europop fosc i urgent, amb pistes de rock i electrònica. Bonnie Tyler. Regne Unit, 2013, ‘Believe in me’ Com un any abans Engelbert Humperdinck (que va quedar penúltim), l’aspra veu d’‘It’s a heartache’ va demostrar que Eurovisió pot ser una trampa mortal per als veterans. Plaça 19a per a aquesta ‘power ballad’ amb firma de Desmond Child (coautor de ‘I was made for lovin’ you’, de Kiss, i ‘Livin’ on a prayer’, de Bon Jovi).

Deu grans perdedors del festival d’Eurovisió

La cita musical ha reunit grans noms de la història de la música que, lamentablement, se’n van anar amb les mans buides

Domenico Modugno. Itàlia, 1958, ‘Nel blu dipinto di blu (Volare)’.

El més llegit