‘El viatge de Chihiro’: un prodigi que va marcar la història de l’animació

En els últims mesos s’ha celebrat l’aniversari d’algunes pel·lícules importants del nou mil·lenni, però cap d’elles va aconseguir fer veritable història, és a dir, canviar profundament les estructures mentals dels espectadors i iniciar una transformació fonamental dins de la indústria. Això és el que va aconseguir ‘El viatge de Chihiro’ al guanyar l’Os d’Or a la millor pel·lícula al Festival de Berlín ex aquo al costat de ‘Domingo sangriento’ de Paul Greengrass. Per primera vegada una pel·lícula d’animació no es considerava un gènere menor, sinó que s’equiparava en igualtat de condicions a una pel·lícula d’acció real. Un any abans s’havia creat als Oscar una categoria específica per premiar les pel·lícules d’animació. La primera que ho va aconseguir va ser ‘Shrek’. La segona, ‘El viatge de Chihiro’, va servir per ratificar la importància del guardó elevant-lo a un estatus de màxima prioritat i va convertir Ghibli en un estudi de referència. La transcendència que va aconseguir l’obra de Miyazaki encara no s’ha superat, però l’important és que, a partir d’aquell moment, les coses van començar a canviar en la consideració d’un gènere que no ha fet més que créixer i ampliar horitzons en l’imaginari col·lectiu. Vista vint anys després, ‘El viatge de Chihiro’ no ha perdut un àpex d’inventiva, de capacitat poètica, de bellesa plàstica, de fondària emocional. Continua sent una obra rotunda, complexa, un cim. Hayao Miyazaki va voler fer la seva particular versió d’‘Alícia al país de les meravelles’ introduint tota la tradició del folklore japonès per compondre un univers inundat per una mitologia pròpia. En comptes de caure en un cau, Chihiro passa per un túnel que la porta a un espai suspès en el temps on els contorns del món real desapareixen i donen pas a univers imaginari habitat per déus i criatures ancestrals, bruixes i dracs. Un lloc on els humans es converteixen en porcs i on s’ha de lluitar per no perdre la identitat. Viatge iniciàtic La pel·lícula volia simbolitzar el trànsit de la infantesa a la maduresa a través d’un viatge iniciàtic en el qual es posa a prova l’esforç, la tenacitat i els valors, la integritat moral en un món modern dominat per la cobdícia en el qual s’ha perdut qualsevol indici d’espiritualitat. Chihiro es convertirà en els ulls de l’espectador a l’hora d’endinsar-nos en aquest microcosmos desbordant i la seva mirada de sorpresa constant serà també la nostra. Miyazaki no ho va posar fàcil a l’hora de desxifrar tots els codis metafòrics de la pel·lícula. El seu entramat de referències que entronquen amb les diferents tradicions religioses al seu país resulta, per al públic occidental, indesxifrable. Hi ha entitats (kamis) que procedeixen del xintoisme i que es vinculen amb la naturalesa; yokais, esperits i tot un espectre fantasmagòric que la protagonista aprendrà a respectar. Perquè, al cap i a la fi, d’això tracta també ‘El viatge de Chihiro’, de no perdre les arrels per continuar avançant. Però més enllà de les seves interpretacions conceptuals, ‘El viatge de Chihiro’ funciona per si sola com a portent visual, per la seva prodigiosa cal·ligrafia, per la seva capacitat de reinvenció narrativa constant, per la seva imaginació sense límits, per la creació de personatges icònics (Yubaba, Haku, Bôh –el nadó gegant–, Keonashi, Kawa no Kami –el déu del riu–), pel seu lirisme, emoció i cor i per les seves imatges, acompanyades d’una de les partitures més boniques que s’han compost mai, de la mà del mestre Joe Hisahishi. L’ànima intrèpida de Chihiro continua creant vint anys després.

‘El viatge de Chihiro’: un prodigi que va marcar la història de l’animació

Es reestrena, 20 anys després, la incommensurable obra de Hayao Miyazaki que va suposar un abans i un després en la consideració de l’animació com un gènere de prestigi. Una pel·lícula que continua sent tan bonica com inabastable

El més llegit