Battiato, l’alba dins de les ombres, per Rafael Tapounet

Un dels senyals més irrefutables de la grandesa de Franco Battiato com a compositor de cançons pop era la seva sorprenent habilitat per fixar en la memòria dels oients versos el veritable significat dels quals mai estava del tot clar. ‘Bandera bianca’, la cançó elegida com a únic ‘single’ de l’elapé de més èxit en la carrera del músic sicilià (‘La voce del padrone’, de 1981), parlava de la gent que utilitza ulleres de sol «per tenir més carisma i simptomàtic misteri» (assumpte que, per cert, reprendrien alguns anys després Os Resentidos a ‘Galícia Caníbal’) i era justament aquest estrany sintagma (¿què dimonis és un «simptomàtic misteri»?) el que convertia una cançó magnífica en veritablement memorable (que l’autor assegurés una mica més endavant que preferia l’amanida «a Beethoven i Sinatra» també sumava punts, és clar). Entre moltes, moltíssimes altres coses, Battiato va ser un campió de la frase esquiva però inoblidable, que és un art que distingeix els poetes dels simples lletristes. Trobem un altre exemple elevat cap al final d’una de les seves cançons més boniques, ‘Prospettiva Nevski’ (de l’àlbum ‘Patriots’ de 1980), quan diu allò de «e il mio maestro m’insegnò com’è difficile trovare l’alba l’alba dentro l’imbrunire» (‘y mi maestro me enseñó qué difícil es encontrar el alba dentro de las sombras’, en la versió que ell mateix va gravar en castellà, com tantes d’altres). Trobar l’alba dins de les ombres, quina troballa lírica increïble. En aquesta ocasió, no obstant, l’artista de Catània es va dignar a aclarir el sentit del vers, una cosa que no acostumava a concedir. Ho va fer en una llarga i reveladora entrevista amb el musicòleg i assagista torinès Franco Pulcini publicada el 1992. «Els mestres [...] són les persones que, a una certa edat, han trobat la força per recomençar. Una dona que als 75 anys es diploma en clavicèmbal és una mestra». I continuava: «L’alba és la joventut, la capacitat de canviar, d’evolucionar. Les ombres són la vellesa». Des que amb només 20 anys va marxar a Milà i va gravar un primer disc que es regalava amb la compra d’una revista de crucigrames (la popularíssima ‘Nuova Enigmistica Tascabile’) fins a la seva desaparició de la vida pública el 2017, Battiato no va deixar mai d’aprendre, de canviar, d’evolucionar. «Els desitjos no envelleixen malgrat l’edat», va cantar a ‘La stagione dell’amore’. Els va perseguir durant tota la seva vida amb la curiositat de la infància i l’energia de la joventut, recorrent tots els gèneres, bevent de totes les tradicions culturals, component òperes, escrivint poemes, dirigint pel·lícules, fent exposicions de pintura... Buscant, sempre buscant. Franco Battiato, el mestre del simptomàtic misteri, no va necessitar diplomar-se en clavicèmbal als 75 anys per trobar l’alba dins de les ombres.

El més llegit