Crítica de ‘Daddy’s home’, de St. Vincent: fantasia urbana dels anys 70

La música que agradava als teus pares de joves s’ha situat tradicionalment als antípodes del que se suposa que hauries d’escoltar, però potser les coses canvien quan tu has crescut, ets un artista amb inquietuds i descobreixes que ells van ser adolescents en els primers anys 70. Aquells temps en què cada setmana apareixien àlbums avui considerats el súmmum. Cap allà ha volgut mirar Annie Clark, St. Vincent, a ‘Daddy’s home’, un disc en què filtra a la seva manera la vibració musical d’aquells temps, fixant-se sobretot en l’intimisme orgànic de certes produccions i en la voluptuositat de la música negra. El moviment té el seu origen en un daltabaix: la detenció, fa una dècada, del seu pare, condemnat a 12 anys de presó per una maniobra del mercat de valors poc conforme amb la noció de legalitat. Clark es va veure firmant autògrafs a la presó quan anava a visitar-lo, com canta en el tema que dona títol al disc sobre una cadència funky mundana, amb cors udoladors i ecos de Steely Dan (un dels seus grups favorits). La ‘casa del papa’ és així un espai flotant en què projecta les seves fantasies sobre una era que no va viure, embolcallada en voluptuoses músiques d’extracció urbana i en un glamur dels baixos fons, tal com lluu ella a la portada de l’àlbum. Els dominis de la nit La música dels 70 és al seu bagatge i ara aflora d’una manera en què mai ho havia fet, però evitant tant el pillatge com el ‘revival’, i fonent les ressonàncies del passat amb la seva manera de fer: a ‘Pay your way in pain’, el tema d’obertura, casa reflexos glam amb una tensió robòtica molt del seu estil. Després, ‘Down and out downtown’ és el pòrtic cap al territori nocturn que domina l’obra, amb una línia de baix que delectaria el Gainsbourg de ‘Histoire de Melody Nelson’ i veus femenines dignes de ‘Young Americans’, de David Bowie (com ‘...At the holiday party’). ¿Mana l’influx de la música negra feta per blancs? No només això: s’hi respiren els fantasmes de vells vinils de Stevie Wonder i Sly & TheFamily Stone, la intimitat d’un Donny Hathaway. Però ‘Daddy’s home’, coproduït, com l’anterior entrega, ‘Masseduction’ (2017), per Jack Antonoff, no s’explica només pels seus referents. És un disc cobert per una capa de viscositat, que serpenteja insalubre, i es concep com un tot (aquests interludis color sípia), enredant-te en els seus girs sensuals i combinant la tensió kitsch amb la delicadesa melòdica: de ‘Down’ a ‘Somebody like me’. St. Vincent crea el seu propi món i la seva sonoritat exclusiva, amb accents excèntrics (aquests tocs de guitarra-sitar) i ocurrències com ‘My baby wants a baby’, en què gorreja (acreditant-ho) la tornada de l’èxit dels vuitanta ‘9 to 5’, de Sheena Easton. Agafant d’aquí i d’allà, però sonant sempre a ella. Jordi Bianciotto Weller compleix els termes del pacte faustià que va firmar fa uns anys amb algun Mefistòfil pop i manté el seu ritme de producció amb un disc més dispers estilísticament que el souler ‘On sunset’ (del 2020) però generós en moments satisfactoris, ja siguin servits en clau de dub electrònic (‘Fat pop’), de disco-funk (‘That pleasure’) o de pop d’escola Bowie (‘Cobweb / Connections’). Més disfrutable com a col·lecció de cançons que com a obra unitària, però, tot i així, esplèndid. Rafael Tapounet Fa un any ens deixava el nigerià Tony Allen, que als 70 va injectar el múscul percutiu a l’afrobeat amb el guru Fela Kuti. Llavors estava enllestint un àlbum en què estrenyia llaços amb veus modernes entroncades en el hip-hop, i aquí està, amb la seva fluida barreja de grooves tersos, polirítmies avançades i poesia urbana. Substancioses aliances amb Sampa the Great, Danny Bown o el tàndem integrat per Skepta i el poeta Ben Okri, que desborden la categoria de disc pòstum. J. B. Després de demostrar durant 35 anys una habilitat extraordinària per convertir les oportunitats en infortuni, la banda neozelandesa liderada per Martin Phillipps regala als seus fans un disc a l’altura de la seva llegenda, cuinat amb els ingredients que els han fet grans en la seva aclaparadora discreció: melodies brillants però gens òbvies, guitarres articulades, ritmes imaginatius i paraules intel·ligents sobre assumptes de gran calat. ‘So Dunedin ‘en la seva expressió més madura. Pop pur per a gent reflexiva. R. T. Sona com una orquestra de fustes, cordes i percussions que udolen, grinyolen, murmuren o acaricien, segons l’humor dels músics. Però en realitat surt tot d’una guitarra tradicional sarda que Angeli ha piratejat perquè produeixi una infinitat de sons. A ‘Jar’a’, Angeli va, més que mai, en dues direccions alhora: cap al desconegut i cap al folklore de la seva terra. De so aclaparador i maneres dramàtiques, el viatge en solitari d’Angeli fa gust d’aventura i alhora, de tradició. Intens. Roger Roca

Crítica de ‘Daddy’s home’, de St. Vincent: fantasia urbana dels anys 70

La cantant nord-americana filtra la música amb què va créixer el seu pare, amb ecos de soul i sonoritats orgàniques, en el seu substanciós nou àlbum

Els nous àlbums de Paul Weller, The Chills, Tony Alleny Paolo Angeli, també ressenyats

‘Daddy’s home’

El més llegit