El cadàver de Cameron Bright apareix al costat d’una làpida, deshidratat i abrasat pel sol. El seu cotxe és a 9 km, una distància que no sembla tan insalvable per perdre la vida recorrent-la, tret que visquis als deserts de Queensland (Austràlia), un lloc que en els últims temps ha arribat a temperatures de 49ºC. La pregunta que es fa tothom és què ha passat, per què Cam s’hagi allunyat tant del seu vehicle, un tot terreny equipat amb ràdio, menjar i beguda, sabent quin podia ser el seu destí.

Jane Harper, igual que va fer a ’Años de sequía’ i ‘Naturaleza salvaje’, introdueix l’entorn com un element bàsic per a les seves trames. A ‘El hombre perdido’ ens presenta un escenari on no només les condicions de vida són extremes a nivell físic, sinó també mental. N'hi ha per a això i per a molt més: ens trobem en un espai on, en ocasions, el veí més pròxim es troba a tres hores de cotxe.

Malgrat el que suggereix el plantejament inicial som en vista d’un relat de secrets familiars. I per explicar-ho, Harper desplega un tractament del temps narratiu excel·lent. Mitjançant una sèrie de ‘flashbacks’ coneixerem el passat dels Bright, centrant el focus en Nathan, el germà gran. Aquests passatges apareixen intercalats a la novel·la, aconseguint així que l’interès del lector no decreixi en cap moment. L’autora no té pressa: sap que té 384 pàgines i no cau en la temptació de girs imprevistos i sense sentit. El resultat és una obra d’intriga creixent en què la història no pesa tant com els seus personatges. I aquest és el seu gran encert.