El caçador de cançons Alan Lomax feia un temps que seguia la pista de Robert Johnson. Havia tingut el privilegi d’escoltar les cintes que un equip de Columbia Records havia gravat als anys 30 a aquell jove i enigmàtic guitarrista durant una gira pel sud dels Estats Units, i de seguida va comprendre que Johnson era «un d’aquells individus especialment dotats a partir dels èxits del qual treballen les generacions posteriors d’artistes menys talentosos». Així que es va imposar el desafiament de trobar-lo i fer noves gravacions. El 1941, en el curs d’un periple pel delta del Mississippi, Lomax, seguint les indicacions del ‘bluesman’ Willie Brown, va arribar fins a la casa de la mare de Robert Johnson, una cabanya de fusta pintada al comtat de Tunica. Allà va sortir a rebre’l «una velleta negra i prima que portava posat un sac negre de cotó, ple de pols del camp». Quan Lomax li va explicar el motiu de la seva visita, la dona va respondre amb veu inexpressiva: «Sí, senyor, soc Mary Johnson. I el Robert és el meu fill menor. Però el petit Robert és mort».