Els Oscars de l’anomalia i la tradició coronen ‘Nomadland’

«Quan entra en crisi allò que dona sentit a la teva existència i t’atorga la teva identitat ¿què et queda? La reflexió la feia en una entrevista en aquestes pàgines amb Nando Salvà Chloé Zhao a propòsit de ‘Nomadland’. No obstant, ve de meravella per resumir algunes de les preguntes que es plantegen després dels Oscars d’aquest diumenge, una edició tan anòmala com fidel a tradicions. En aquesta precisament va travessar l’última frontera coronant-se com a millor pel·lícula el ‘western’ líric contemporani de Chloé Zhao, un bonic i humanista retrat dels transhumants forçosos que revelen el revers amarg del mal anomenat somni americà, el que fa sortir el malson a la superfície quan es colpegen els dèbils fonaments de justícia social de la construcció capitalista. Perquè, ¿què dona sentit als Oscars?, ¿quina és la seva identitat? Són preguntes impossibles de respondre categòricament des de fa temps però han cobrat una nova dimensió en els últims anys. I ho fan coincidint quan l’Acadèmia de Hollywood mira de posar-se al dia amb les realitats diverses d’un cine que davant i darrere les càmeres esmicola el control ferri que durant dècades han exercit la indústria, l’home blanc i una acadèmia per imposar una idea anacrònica de Hollywood, els seus projectes i històries, creadors, i protagonistes, com a epicentre de l’univers del cine. Són també preguntes a què la pandèmia, amb més d’un any de confinament i distància de seguretat, amb mascaretes i cines tancats i l’streaming com a taula de salvació, ha donat renovada vigència, remarcant una realitat anterior a la irrupció de la Covid-19 en què ja tenien cada vegada més pes l’atomització de l’atenció i la diversificació de ‘continguts’. Les dicotomies de l’acadèmia Les respostes que dona l’acadèmia són confuses. Perquè en aquests Oscars que anhelaven el retorn a la normalitat la gala i els vots, amb una barreja d’heterodòxia i ortodòxia, han quedat una altra vegada atrapades les seves dicotomies. Netflix pot haver sigut l’estudi més guardonat, amb 7 de les 36 estatuetes a què optava, incloent-ne dues per a ‘La madre del blues’ i dues per a ‘Mank’, així com la de documental per a ‘Lo que el pulpo me enseñó’ i dues dels curts, però ha sigut un estudi tradicional que Disney va comprar fa dos anys, Searchlight, el gran triomfador. El de ‘Nomadland’ és el seu quart Oscar a millor pel·lícula en vuit anys i, tot i que aquesta vegada i per la pandèmia ha necessitat en bona part de les plataformes per fer arribar el treball als espectadors, la seva estructura de fons no canvia. I la pel·lícula, a més, ha permès que Zhao ampliés a dos l’encara paupèrrim palmarès de dones directores premiades als Oscars en 93 anys d’història i que Frances McDormand sumés la tercera estatueta com actriu i la primera com a productora. Diversitat racial En unes nominacions històricament diverses, i en alguns dels premis, els Oscars també han enviat senyals contradictoris. Van banyar en or Daniel Kaluuya com a actor de repartiment a ‘Judas and the Black Messiah’ i van permetre celebrar Youn Yuh-Jung com la primera actriu sud-coreana i segona asiàtica amb un Oscar interpretatiu pel seu treball de repartiment a ‘Minari’, donant de passada als que van veure una gala tan experimental com llarga, rara i irregular l’oportunitat de disfrutar de la frescor i desimboltura d’una septuagenària que ha sabut fer or del seu moment de glòria a Hollywood. En el premi que tothom donava per descomptat, l’Oscar pòstum a Chadwick Boseman que els productors de la gala semblaven anticipar quan van alterar l’ordre d’entrega de les últimes cinc dècades deixant el guardó com a colofó, es va viure en canvi l’anticlímax definitiu. El premi va ser per a Anthony Hopkins per ‘El padre’, reconeixement sense res a objectar i sí molt a celebrar en l’àmbit cinematogràfic, però que era inevitable que es llegís sota un altre prisma, el racial, sota el qual l’acadèmia surt més malparada. Amb Hopkins absent i un final xocantment abrupte després de 3 hores i 16 minuts de gala, queda flotant un regust estrany per aquesta decisió, encara més en una gala en què el clam per la justícia racial va bategar en diversos discursos i intervencions. Perquè es va parlar de l’assassinat de George Floyd i la condemna del policia blanc que el va assassinar, del vídeo d’aquesta trobada fatal, de morts de negres en mans de la policia, de la por de les mares negres pels seus fills sense que importi si tenen fama, del treball que queda per fer i també de la idea que un dia «serà simplement normal», i no una fita, veure més dones de minories trencant barreres als Oscars. Només el pas del temps assentarà aquests Oscars al seu lloc en la història i depurarà què queda en el record, però té reservat un espai segur el moment anòmal en què han arribat. I almenys en la immediatesa ressona també amb força l’ànsia de tants, incloent l’acadèmia, per declarar el seu amor al cine en el seu espai i format històric i reconstruir aquesta relació ara tocada, un anhel que va expressar millor que ningú McDormand. «Sisplau, vegin la nostra pel·lícula a la pantalla més gran possible –va implorar–, i un dia, ben aviat, portin tothom qui coneguin a un cine i, junts en aquest espai fosc, vegin totes les pel·lícules».

Els Oscars de l’anomalia i la tradició coronen ‘Nomadland’

En un any estrany marcat en el cine i la gala per la pandèmia, la pel·lícula de Chloé Zhao travessa l’última frontera

L’ànsia pel retorn a la normalitat i el clam per la justícia racial bateguen en la festa de l’Acadèmia de Hollywood

El més llegit