‘Una joven prometedora’: la venjança del #MeToo

Des que va iniciar la seva trajectòria en el passat Sundance, el prestigi d’‘Una joven prometedora’ no ha parat de créixer fins a convertir-se en l’‘opera prima’ de l’any. Dos premis Bafta a millor pel·lícula britànica i guió; cinc nominacions als Oscars, entre els quals, millor pel·lícula, directora i guió... No hi ha cap mena de dubte: l’‘opera prima’ d’Emmerald Fennell (Londres, 1985) és de les que deixen empremta. I no només pel seu èxit, sinó per la potència i gosadia dels temes que tracta, pura dinamita en temps del #MeToo. La directora i guionista orquestra en el seu debut un vibrant i abassegador ‘thriller’ de venjança d’una rotunditat estètica aclaparadora i un ritme perfectament modulat, en què també hi ha espai per a la comèdia romàntica perversa i l’humor vitriòlic. Un còctel explosiu per parlar de temes molt complexos, com la violència sexual i el consentiment des d’una lucidesa inaudita, posant de manifest no només la llei del silenci que fins al moment havia imperat a l’hora de denunciar els abusos, sinó la hipocresia d’una societat que ha preferit mirar cap a una altra banda per no remoure els fonaments de l’heteropatriarcat. En aquest sentit, ‘Una joven prometedora’ destaca entre la nòmina de ficcions post-#MeToo que, després de l’explosió de casos d’assetjament i depredació sexual com el del magnat del cine Harvey Weinstein, el tenor Plácido Domingo o l’actor James Franco, s’han atrevit a trencar molts dels tabús a l’hora de dir les coses pel seu veritable nom (violació, maltractaments, tortura psicològica, abús infantil) i evidenciar el masclisme incrustat en la nostra societat. Pel·lícules com ‘The assistant’, ‘The tale’ o, fins i tot, ‘El hombre invisible, i sèries com ‘Creedme’, ‘Big little lies’ o ‘Podría destruirte’, han servit de formidable altaveu a l’esperit de denúncia social del #MeToo contra les agressions sexuals al món de la cultura i la societat en general. La cultura de la violació ‘Una joven prometedora’ parteix d’una premissa brillant. Veiem una noia sola en un bar en estat etílic. Un grup d’homes la mira i diu: «És un blanc fàcil». Un d’ells s’hi acosta per ajudar-la i li proposa anar a casa seva. Quan es troba pràcticament inconscient, la màscara saltarà a trossos i l’aparent bon tio intentarà abusar d’ella. Però la Cassie, que així s’anomena el personatge que interpreta una magnífica Carey Mulligan, no està borratxa, només ho està fingint, per demostrar la perversió del gènere masculí i de quina manera la cultura de la violació es troba arrelada en l’imaginari col·lectiu. Més tard coneixerem les raons per les quals la Cassie s’ha llançat a posar en marxa aquest ‘modus operandi’ venjatiu. La seva millor amiga, la Nina, va ser violada a la universitat i el seu agressor, un noi de carrera brillant, va ser exculpat. En comptes de creure la víctima, tot el seu entorn se li va posar en contra i la Cassie va quedar traumatitzada de per vida per la posterior pèrdua de la seva amiga, que no va poder superar el que havia passat. Els abusos sexuals als campus universitaris són, de fet, una dels problemes de la societat nord-americana. El 2014, el documentalista Kirby Dick va abordar a ‘The hunting ground’ l’altíssima incidència de violacions en aquestes institucions que majoritàriament eren silenciades per aquestes mateixes per no perdre el prestigi. Les víctimes tenien por de ser estigmatitzades de per vida, com li va passar a Chanel Miller, que va ocultar la seva identitat durant anys, fins que va publicar el seu llibre ‘Tengo un nombre’, que acaba de ser editat per Blackie Books. Subversió del ‘rap & revenge’ Emerald Fennell recull totes aquestes qüestions en ‘Una joven prometedora’ i compon una obra que es converteix en tota una subversió feminista dins del subgènere del ‘rap & revenge’, és a dir, ‘violació i venjança’. Títols com ‘Revenge’, de Coralie Fargeat; ‘American Mary’, de Jen i Sylvia Soska , o el clàssic ‘Kill Bill’, de Quentin Tarantino. «En molts casos de ‘rap & revenge’, la venjança s’ha recreat en tortures interminables i sagnants heretades del cine testosterònic, molt de ‘veta d’homes’, i aquí no només desapareix, sinó que és substituïda per un tipus d’humiliació psicològica més subtil. La Cassie no vol matar els violadors, sinó posar-los un mirall davant perquè es vegin a si mateixos, i que s’adonin que algunes dones sabem el que està passant, qui són ells, on són i quines tècniques utilitzen per abusar de nosaltres», relata a aquest diari Lorena Iglesias, còmica, actriu i guionista. ‘Una joven prometedora’ també constata que els violadors no han de ser uns monstres ni uns psicòpates tipus Weinstein o Ailes, sinó també el veí maco de davant. I que l’home presumptament compromès, pot ser un fals aliat. A Marisa Fernández Armenteros, productora de cine (és una de les responsables d’‘El agente topo’ nominada als Oscars en la categoria de millor documental), li sembla molt interessant en aquest sentit la forma en què es descriu el personatge del Ryan (interpretat per Bo Burnham). «És el típic ‘mosqueta morta’; la seva vida i les seves intencions aparentment són perfectes, i es presenta com el galant salvador d’una comèdia romàntica. No obstant, és magnífica la forma en què es construeix la seva covardia, la seva por, la seva capacitat de mirar a un altra banda. En aquest tipus d’històries el repte també està en com s’ensenya i què s’ensenya dels personatges masculins. I aquí s’encarrega de dinamitar la màscara del ‘bon paio’, que ha estat mirant i rient les gràcies de les actituds de poder i de masclisme. Lamentablement, em sona molt pròxim». Que es parli de totes aquestes qüestions en una pel·lícula presumptament ‘mainstream’, en què sonen cançons de Paris Hilton i Britney Spears, és un autèntic triomf. La cineasta Isabel Coixet pensa que més enllà de totes les consideracions, «‘Una joven prometedora’ és una pel·lícula brillant, amb una Carey Mulligan ‘on fire’. I que estigui als Oscars és bo en tots els sentits. És una conseqüència de l’entrada de tota mena de gent entre els votants de l’Acadèmia, entre els quals em compto. Abans, pel·lícules com ‘Moonlight’ o ‘Paràsits’ no haurien guanyat mai. Ara existeix una nova i absolutament necessària mirada sobre el consentiment, que s’està notant en la societat i en el seu reflex a les pantalles. I mentre molts homes encara veuran la seva protagonista com una meuca venjativa, sé que moltes dones vibraran d’entusiasme amb el seu personatge i cridaran: “¡Ja era hora!”». Prejudicis masclistes Prejudicis masclistesLorena Iglesias creu que és important que aquesta pel·lícula estigui als Oscars perquè interpel·la tota la societat actual, perquè mostra un munt de prejudicis i idees masclistes. «El que ha canviat el #MeToo són les prioritats, la representació i com estan posicionades les pel·lícules que considerem rellevants dins de la indústria», explica. «Són canvis que semblen insubstancials, de vegades fins i tot cosmètics, però crec que van acompanyats de moviments en la mateixa direcció i acabaran per ser transformacions profundes. El cine, i ho veiem més cada dia, ja no pot ignorar que existeix un #MeToo, ni el feminisme, ni les noves masculinitats, no pot negar que la societat ja identifica certs patrons amb els de l’abusador, ja no es pot frivolitzar amb aquests temes». Molt s’ha parlat del final de la pel·lícula, que ha suscitat polèmica i diverses opinions. Iglesias creu que la Cassie no és una màrtir del patriarcat. Simplement el que passa, passa perquè és el més probable que passi. Estem acostumats que l’heroïna culmini la seva venjança i surti renascuda, però el que posa de manifest la pel·lícula és que les estructures de poder masculí segueixen sent absolutament perverses i evidencien una violència i una deshumanització abjectes. Bill Cosby Considerat al seu dia ‘el pare d’Amèrica’ pels seus programes i sèries televisives de vocació familiar, Bill Cosby va ser condemnat el 2018 a deu anys de presó per drogar i agredir sexualment la jugadora de bàsquet Andrea Constand. Aquest va ser l’únic cas que va arribar a judici, però en total van ser més de 60 les denúncies d’abús, assetjament i violació que va rebre el popular còmic, que sempre ha negat les acusacions. Recentment, la dona de Cosby va assegurar que el moviment #MeToo era racista: «Té predilecció per la història de certes dones blanques, que des de l’esclavitud acusaven els homes negres d’agressió sexual sense proves». Roger Ailes Exemple majúscul de depredador sexual des de la seva posició de poder absolut. Assessor de presidents republicans com Nixon, Reagan, Bush pare i Trump, Ailes va alçar el gran imperi de la controvertida cadena conservadora Fox News, i va ser allà, precisament, on va viure el seu auge i caiguda. El 2016, una expresentadora de la cadena, Gretchen Carlson, va presentar una denúncia per assetjament sexual contra Ailes, cosa que va derivar en 23 demandes més, que van provocar la seva dimissió forçada al capdavant de Fox. El totpoderós executiu va morir mesos després a causa d’un hematoma subdural que se li va produir després de caure i colpejar-se el cap a casa seva. Harvey Weinstein L’empresari cinematogràfic passa els seus dies en una presó novaiorquesa, on compleix una condemna de 23 anys per violació i abús sexual. Tot va començar el 2017, quan ‘The New York Times’ i ‘The New Yorker’ van informar de les denúncies de desenes de dones que acusaven Weinstein d’assetjament i agressions sexuals. Va ser la caiguda del monstre, que durant anys havia actuat amb impunitat i sota la capa protectora del sistema. La seva condemna va suposar un gran reconeixement per al #MeToo. Aquests dies ha sigut acusat d’11 nous delictes sexuals a Los Angeles i s’exposa 140 anys més de presó. James Franco El gener del 2018, l’actriu Violet Paley va denunciar via Twitter James Franco per un presumpte «assetjament sexual i comportament inapropiat» durant el rodatge de ‘The disaster artist’. Dies després, quatre dones més l’acusaven d’abusos. El 2019, dues estudiants asseguraven que Franco se n’havia «aprofitat sexualment» en les seves classes d’actuació, tot i que finalment van arribar a un acord per a la retirada de les acusacions. Aquesta mateixa setmana, l’actriu Charlyne Yi va dir que l’actor i director, amb qui va coincidir a ‘The disaster artist’, era un «depredador sexual». Plácido Domingo Juntament amb el de Harvey Weinstein, l’altre cas de depredació sexual que més rius de tinta ha fet córrer. L’agost del 2019, l’agència AP va publicar els testimonis de nou dones, vuit de les quals, cantants, i una ballarina, que l’acusaven d’assetjament sexual i abús de la seva posició d’autoritat. Cap el va portar als tribunals però l’obertura d’una investigació a l’òpera de Los Angeles, institució que dirigia des del 2003, va forçar la seva dimissió. Caigut en desgràcia als EUA (una mica menys a Europa), el tenor madrileny va demanar perdó pel «dolor causat» a totes les dones que el van acusar.

‘Una joven prometedora’: la venjança del #MeToo

La pel·lícula d’Emmerald Fennell sobre la violència sexual i el consentiment destaca entre les nombroses ficcions que, després de l’eclosió d’escàndols com el de Harvey Weinstein i Plácido Domingo, han denunciat les misèries enquistades en la societat heteropatriarcal

El més llegit