Julien Temple: «El punk ha salvat moltes vides»

Gràcies a les seves pel·lícules s’ha convertit en cronista essencial de la contracultura musical britànica. Ha dirigit dues pel·lícules sobre els Sex Pistols i un documental extraordinari sobre Joe Strummer, líder de The Clash. Va dramatitzar l’arribada del rock’n’roll a Anglaterra a ‘Els principiants’ (1986), que va protagonitzar David Bowie, i ha dirigit vídeos musicals per als Rolling Stones, Judas Priest, The Kinks i, en realitat, gairebé per a tothom. Aquest divendres estrena a Espanya el seu nou treball, ‘Crock of gold: bebiendo con Shane MacGowan’, en el qual repassa la vida i la carrera del llegendari ‘frontman’ de The Pogues. ¿Què significa Shane MacGowan per a vostè? El conec des de l’edat daurada del punk, quan ell era pràcticament un nen. Vaig ser jo, de fet, qui li va fer la seva primera entrevista. Al principi, el rostre de l’escena punk britànica era Sid Vicious, que no formava part de cap banda però es deixava veure en tots els concerts al davant del públic. Quan Sid va ingressar en els Sex Pistols, Shane el va reemplaçar en aquesta primera fila dels concerts, i era impossible no fixar-se en ell. Aquell noi semblava entrar en un tràngol, absorbir tota l’energia i la saviesa que brollaven de l’escenari. Llavors era impossible imaginar que, amb el temps, es convertiria en un compositor tan magnífic. MacGowan té fama de ser una persona complicada. ¿Li va resultar difícil treballar amb ell a la pel·lícula? Molt. Vaig dubtar molt abans de decidir-me a dirigir-la, perquè sabia que seria un procés dolorós i no estava segur de si tindria prou força per completar-la. Ho vaig acceptar quan Johnny Depp es va involucrar en el projecte en qualitat de productor, perquè vaig sentir que la seva amistat amb Shane ajudaria a mantenir-lo a la superfície. En tot cas, durant el procés de filmació vaig estar a punt d’abandonar diverses vegades. ¿Per què? Treballar amb Shane fa que tinguis por, que et sentis en perill. En tot moment hi ha el risc que no es presenti a la cita que havies pactat amb ell o que, durant la filmació, t’humiliï a tu o faci plorar algú. La primera vegada que el vaig visitar després de decidir-me a fer la pel·lícula ell estava veient un documental sobre el lleopard de la neu, que és una de les feres més agressives i fugisseres. No se m’hauria acudit una metàfora més perfecta que aquesta. ¿Per què va decidir vehicular la pel·lícula a través de gravacions d’una sèrie de converses entre MacGowan i diversos interlocutors? Shane detesta les entrevistes pròpiament dites, així que vam haver de recórrer a la creativitat. Aquestes converses permeten mostrar diferents facetes de la seva personalitat; quan parla amb Johnny [Depp] es mostra afable; quan ho fa amb Gerry Adams [antic líder del Sinn Féin] se’l nota respectuós i reverent; en la seva xerrada amb Bobby [Gillespie, cantant de Primal Scream] es mostra bastant agressiu. Així mateix, incloem a la pel·lícula velles gravacions d’àudio d’entrevistes que havia donat a principis dels 80, en algun ‘backstage’ de Zuric o en un bar de Saragossa a les 4 de la matinada. La qualitat del so era dolentíssima, però per llavors Shane era molt més articulat que ara. ¿Creu vostè que l’actitud de MacGowan i els prejudicis existents entorn de la seva figura han danyat la seva reputació com a músic? Sens dubte. Des del principi se’l va catalogar com el típic borratxo drogoaddicte que diu coses escandaloses cada vegada que obre la boca, i això el va convertir en una espècie d’atracció de fira. Ell mateix es va prendre massa seriosament el seu paper de ‘rock star’; d’alguna manera, la seva addicció a la fama li va fer tan mal o més que la seva dependència de l’alcohol o de l’heroïna. Inevitablement, tot això ha impedit que les seves lletres, amb tota la seva ràbia i el seu sofriment i la seva erudició i la seva poesia, fossin apreciades com es mereixen. En aquest sentit, la pel·lícula deixa clara la relació ambivalent que MacGowan manté amb la música. Per ella ha estat a punt d’autodestruir-se, però sense ella potser hauria mort fa dècades... És cert. La gent el veu ara, amb els seus 63 anys i el seu precari estat de salut, i pensen que és un miracle que hagi sobreviscut a la música. Però durant la infantesa i l’adolescència Shane va passar per depressions, institucions mentals i intents de suïcidi. Es pot dir que el punk li va salvar la vida. Si hem de ser francs, ha salvat moltes vides. El punk sol associar-se a la violència i l’agressivitat, però aquella escena musical va donar a molts joves el sentit de comunitat i de pertinença que la societat els negava. De fet, al llarg de la seva carrera vostè ha dirigit nombroses pel·lícules sobre l’escena ‘punk’ britànica o sobre músics pròxims a vostè. ¿Què més l’atrau d’aquell període? Em vaig criar com a cineasta en aquella època i, de fet, van ser aquests músics i la seva sensibilitat artística el que em va donar l’energia necessària per dirigir. Si hem de ser honestos, fa anys que espero que sorgeixi un nou moviment musical i cultural semblant al punk, que resulti igual d’inspirador per a la joventut. I m’agradaria que les meves pel·lícules ajudin els espectadors més joves a comprendre que ells també poden canviar les coses si s’uneixen entre si, i que és absolutament necessari que ho facin.

Julien Temple: «El punk ha salvat moltes vides»

El director repassa la vida i la carrera del llegendari líder de The Pogues en el documental ‘Crock of gold: bebiendo con Shane MacGowan’, que arriba aquest divendres als nostres cines

El més llegit