En aquests estranys temps de pandèmia, el pianista andalús Javier Perianes (Nerva, 1978) considera «gairebé miraculós» poder tornar a actuar aquest dijous al Palau de la Música Catalana amb un programa amb obres de Beethoven, Chopin, Granados i Liszt. ‘L’amor i la mort’ es titula aquest recorregut musical, com aquesta obra que obre el llibre segon de la suite ‘Goyescas’ inclosa en aquest programa romàntic que comença amb la ‘Sonata núm. 12’ de Beethoven i acaba amb ‘Funérailles (Harmonies poètiques i religioses)’ de Liszt. De Chopin interpretarà la ‘Sonata núm. 2’, que a finals d’aquest mes gravarà a Alemanya per completar un nou disc amb Harmonia Mundi, la gravació del qual va quedar interrompuda per la pandèmia. «Em fa molta il·lusió aquest projecte Chopin que inclourà també la ‘Sonata núm. 3’, que ja teníem gravada, i algunes masurques», assenyala l’aclamat intèrpret via telefònica. La mateixa il·lusió ha impregnat tots els seus treballs, com l’últim, ‘Cantinela’, realitzat amb la reina de la viola Tabea Zimmermann i que inclou obres de compositors espanyols i llatinoamericans o ’Jeux de miroirs’, dedicat a Ravel i gravat amb Josep Pons, director musical del Liceu, al capdavant de l’Orquestra de París. «Cada disc reflecteix un moment determinat de la teva trajectòria. En cada un intento reflectir aquesta versió de l’obra que porto a l’ànima».

Perianes és capaç de fer cantar el piano, d’extreure tota la profunditat, el color i la bellesa de les obres que estudia més enllà de la partitura. «Continuo disfrutant amb el piano com quan vaig fer el meu primer concert, amb 8 o 9 anys. Llavors la música era una manera de jugar. Disfrutava molt». ¿I ara? «Sento la mateixa curiositat, el que ha canviat és la responsabilitat. Però aquesta espurna, aquestes ganes de continuar aprenent, d’acudir a concerts per absorbir coses d’altres col·legues o escoltant discos, es manté».

Sens dubte, temps per estudiar i preparar projectes en va tenir de sobres durant el confinament de l’any passat. Però des que el 20 de juny passat va recuperar l’activitat, no ha parat. «La meva activitat és constant i regular. He estat a Itàlia, el Japó, Bèlgica, França. Tot i que en els últims temps he treballat més a Espanya».

Assegura no haver recorregut a cap peça en particular per consolar-se ara que les agendes ja no es planifiquen a tres anys vista sinó a tres mesos, com a màxim. «El que m’ajuda a seguir endavant és el sentit comú», diu el pianista. Va evitar deixar-se emportar per la desesperació quan tot es va parar a causa de la Covid-19 i intenta ser optimista. «Aquesta pandèmia és global. Han caigut projectes que feia anys que preparava: actuacions a Austràlia, concerts amb orquestres als EUA... Però tinc l’esperança de poder recuperar-los, tot i que tampoc vull ser naïf», confessa. «Des del minut u del tancament del món em vaig dedicar a estudiar, a treballar i a avançar repertori nou. Intento no dramatitzar i mirar-ho tot amb fredor i esperança».

Es cancel·len concerts però també en sorgeixen d’altres, imprevistos. «Has de ser ràpid de reflexos i tenir flexibilitat perquè tot pot canviar en l’últim minut. Aquesta temporada porto diverses substitucions realitzades», diu recordant com de difícil resulta viatjar. Si alguna cosa celebra és la decidida aposta d’Espanya per mantenir l’activitat cultural. «El mateix Palau i altres institucions públiques són un exemple fenomenal en capacitat d’improvisació per tirar endavant la temporada». Res a veure l’«atreviment cultural» espanyol amb el que passa en altres països d’Europa, els EUA o Anglaterra. «Destruir és sempre més fàcil que construir».