Els números rodons són els ideals per a grans festes d’aniversari i s’acaben de complir 40 anys des que uns guàrdies civils, amb Antonio Tejero al capdavant, van entrar a trets al Congrés. Aprofita l’efemèride un director tan prestigiós com Àlex Rigola per enfrontar-se, sota aquest entorn de celebració d’aniversari, al repte teatral d’abordar un episodi clau de la Transició. No es tractava d’inventar res, sinó de beure d’una font tan documentada i elogiada com ‘Anatomia d’un instant’, l’assaig de Javier Cercas, espectador atent el dia de l’estrena al Lliure de Gràcia.
Rigola es capbussa en una proposta de teatre document que presenta un detallat mapa de tot el que va envoltar, des de la mort del dictador, un aldarull militar que gairebé noqueja una tendra democràcia espanyola. ‘23 F. Anatomia d’un instant’ es converteix així en una lliçó fluida d’història molt adequada per a mil·lennistes, per a aquells joves a qui aquestes tenebroses imatges en blanc i negre potser els evoquen poc (o res).
El muntatge es manté en la línia minimalista de les últimes propostes de Rigola. Quatre intèrprets (Pep Cruz, Xavi Sáez, Enric Auquer i Roser Vilajosana) es converteixen en els conductors i narradors d’un repàs minuciós. Ells van vestits amb un pijama d’unicorn i ella, amb un sobri vestit fosc: és Adolfo Suárez. El to didàctic de la proposta es fa aviat evident amb l’estimable treball dramatúrgic de buidar les gairebé 500 pàgines del llibre de Cercas. Una gran pantalla ocupa l’espai central i s’hi es projectaran, principalment, imatges de tots els protagonistes del 23-F. I no eren pocs.
El perfil de tres herois
A Rigola li interessa el perfil d’heroi que retrocedeix en favor del benefici comú, un heroi moral. El van representar el mateix Suárez, Manuel Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, els homes que aquell dia a les 18.23 hores no es van deixar acovardir pels trets dels colpistes i no es van ocultar en els seus escons. En ells s’atura l’obra amb profusió, com en la figura capital del rei Joan Carles. I no només a la pantalla, apareix també com un gran ninot a un costat de l’escenari on se celebra aquest 40è aniversari, en què no falten globus, begudes i patates.
El malson d’aquelles hores apuntala el document, però la peça pateix per moments de nervi escènic. Sí ho aconsegueix Rigola en una jocosa arrencada amb els intèrprets taral·lejant a mitja veu un himne espanyol lluny de qualsevol marcialitat, amb una cartografia de Monopoly sobre els escenaris del cop, amb Roser Vilajoana enfilant-se sobre la pantalla-rocòdrom en al·lusió a l’ambició de Suárez o quan hi ha l’emissió de l’àudio de la SER sobre la investidura de Calvo Sotelo, a les 18.23 h, ens torna a gelar la sang 40 anys després pel que això suposava.
Rigola no s’ha resistit a quedar-se en el record d’aquella tarda, nit i matinada. La trajectòria de Joan Carles li permet un final en què qüestiona de veritat una institució com la Monarquia. Segur que aquesta part, coronada amb l’apoteosi de la música de Rigoberta Bandini, va ser la que més va seduir un espectador com el diputat Gerardo Pisarello, més inquiet en la part del muntatge en què les reflexions de Cercas van en la línia del règim del 78.