Sen Senra: «Cal anar per davant del virus i no pensar gaire»

¿Un disc amb cançons concebudes durant la pandèmia? No exactament. Després de llançar ‘Sensaciones’ i haver de parar la gira, em va venir de gust publicar una col·lecció de cançons, set, i algunes ja les tenia a la recambra, com petites llavors a l’ordinador. ‘Sensaciones’ va ser el fruit de dos anys de feina, amb molt carinyo i dedicació, i aquest epé respon en canvi a un procés més ràpid, lliure i intuïtiu. No és un disc inspirat en absolut en la pandèmia. Ni tan sols volia conceptualitzar-lo gaire. Tot i que sembla embolicar-lo un halo romàntic des del mateix títol. Em vaig ‘friquejar’ una mica pensant en els cromats, les capes que dones a un objecte perquè no es rovelli, o per embellir-lo simplement. Em va agradar aquesta idea. La primera cançó de l’epé que va llançar, ‘Perfecto’, mesos enrere, és més sexual que amorosa. Sí, aquesta sí, però sempre hi ha un fons d’amor, romàntic. Sempre, sempre. Crida l’atenció la seva evolució musical des del grup Demonhigh, que practicava un rock guitarrer i de garatge, fins al seu actual pop tenyit de r’n’b minimalista. Sempre he estat explorant nous mons, noves formes. En aquell moment estava en una altra situació i em venia de gust expressar-me amb uns altres colors. És normal anar canviant. Continuaré fent-ho. ¿Continua component amb la guitarra o utilitza només l’ordinador? No, no, la guitarra és el punt de partida de gairebé totes les meves cançons. ¿Amb quina música va créixer? Doncs els meus primers records són de grups com Pink Floyd o Dire Straits. Però fa ja bastant que vaig començar a escoltar altres coses, com D’Angelo. Segur que això ja em va marcar un camí. Un altre que ha evolucionat en aquesta direcció és Anxo Rodríguez, de Novedades Carminha, coproductor de ‘Sensaciones’ i present també a l’epé. ¿Influència mútua? Segurament. Ve d’estar molts dies junts, estant a la platja i explorant. Anxo és el meu germanet, el meu col·lega de l’ànima i la meva mà dreta. Tenim gustos similars i ens coneixem bé. És una de les persones a qui sempre vaig ensenyant el que estic fent. ‘Sensaciones’ va ser el disc en el qual vaig sentir que havia trobat el meu so; el pont entre els àlbums anteriors i el que ve després. Ara en aquest epé hi ha també producció pròpia, i m’agrada que ell l’escolti i em doni la seva opinió. A ‘Qué facilidad’ hi participa C. Tangana. Ha sigut una col·laboració molt natural. Ens coneixem des de fa anys. Vam encaminar el tema des d’un punt molt primitiu, sobre la idea de com és de fàcil carregar-te «todo lo que tenía pa’ darte». És una cançó d’amor i va sorgir en el mateix estudi on treballàvem. ¿Què desitja comunicar amb les seves cançons? No em plantejo res en concret; quan em poso a fer música sempre soc molt lliure i no em regeixo per cap forma ni fórmula. Vaig encaminant cada cançó a base d’intuïció i gust propi. ¿Música per a la seva generació de vint anys? No penso en cap públic particular, ni franja d’edat, ni de bon tros. No tinc gaire consciència de les distàncies generacionals, ni veig la meva música com una ruptura amb l’anterior. De fet, tinc certa ignorància sobre tot això. Tampoc em sento part d’una escena. Vaig més per lliure que res més. Malgrat les dificultats d’aquests temps, va fer una gira de teatres que va passar per Barts al gener, i se l’espera l’1 de juliol al Vida Festival, de Vilanova i la Geltrú. Hem fet tot un exercici de portar la música als teatres, amb visuals i escenografia per fer-ho tot més bonic. El directe és orgànic, amb banda, i jo toco la guitarra. Anem veient sobre la marxa. Cal anar per davant de virus i no pensar gaire. Tinc molta música a la recambra i continuaré donant-li sortida.

El més llegit