De l’eugenèsia al robatori de nens, les clavegueres del franquisme en còmic

Fa quatre anys la dibuixant Teresa Valero (Madrid, 1969) va escoltar una entrevista a Juan Rada, antic director d’‘El Caso’, el popular diari de successos, que deia que durant la dictadura «només els deixaven informar d’una mort violenta a la setmana». ¿Motiu? «Perquè a l’Espanya de Franco aquestes coses no passaven». Però sí que passaven, igual que les tortures en els interrogatoris de la Brigada politicosocial, el robatori de nens a dones dels perdedors de la Guerra Civil, els estudis d’eugenèsia que asseguraven que els comunistes eren genèticament inferiors, les lobotomies per ‘curar’ l’homosexualitat i els tentacles de la censura. Amb documentats fets com aquests, propis de les clavegueres del règim, traça Valero un fresc, camuflat de ‘thriller’, de la postguerra més negra. Són les 150 pàgines de l’ambiciós còmic ‘Contrapaso. Los hijos de los otros’ (Norma), que arriba a llibreries alhora que al mercat francobelga, publicat en la prestigiosa Dupuis. Al Madrid de 1956, un periodista de successos de la vella escola, antic falangista ara desencisat, anomenat Emili Sanz, segueix la pista d’una sèrie d’assassinats de dones. El seu diari, ‘La Capital’, li assigna un company, Léon Lenoir, un jove entusiasta, fill de comunista mort en la guerra, l’oncle del qual és militar franquista. «El gènere negre mostra que negra que és la naturalesa humana alhora que explica què passa en la societat. El ‘thriller’ em permetia explicar successos històrics del nostre passat les conseqüències del qual encara arrosseguem i continuen sense resoldre’s fent-los accessibles a un públic general i també a un lector més jove», explica Valero des de Madrid, que debuta com a autora completa en ‘Contrapaso’ però que s’havia prodigat en el món de l’animació. En la trama apareixen personatges inspirats directament en franquistes, com el psiquiatre Antonio Vallejo-Nágera, i els seus estudis sobre l’eugenèsia. «S’ha parlat menys d’ell que dels realitzats pels nazis perquè la seva fe i la seva moral catòlica el feien rebutjar l’eugenèsia que aquells aplicaven per matar i esterilitzar. He llegit els seus estudis i els qüestionaris que feia a les preses de la presó de Màlaga per entendre per què creia que els comunistes eren éssers humans deficients. Va concloure que el que heretem era més important que l’ambiental i que d’aquests éssers imperfectes en naixien éssers imperfectes, i que les classes altes engendraven éssers superiors. Però el catolicisme no va impedir al feixisme espanyol matar i castigar moltíssim durant la postguerra, i amb la complicitat de l’Església». Una complicitat que s’estenia al robatori de nadons a mares dels vençuts a qui deien que havien mort en el part i que entregaven a famílies acabalades del règim, «drama que encara cueja», avisa. Una misèria moral que també combregava amb el fet de realitzar lobotomies per ‘curar’ l’homosexualitat, masculina i femenina, pràctiques promogudes per psiquiatres com «Juan José López Ibor, que pensaven que erradicaven un mal en aquestes dones a qui deien ‘desviades’ o estaven deprimides i només aconseguien arruïnar la seva existència». El subtítol ‘Los hijos de los otros’ al·ludeix a «un concepte avui tan en voga. El ‘nosaltres’ i ‘els altres’. Gairebé cent anys després, el conflicte continua viu. El 1956, els joves patien pel que van fer pares i avis». Ho reflecteix amb la vaga d’estudiants universitaris del 1956, molts de famílies franquistes. «El seu manifest començava dient ‘Nosaltres, els fills de vencedors i vençuts’. Volien llibertat per a tothom, una universitat lliure, i no continuar amb aquest món dels seus pares, de normes, en què la meitat eren considerats ciutadans de segona. Vaig parlar amb Julio Diamante, un dels impulsors de la vaga, que va morir l’agost passat –lamenta–. Van ser durament reprimits. Ell va ser detingut i interrogat. Malgrat que sempre va ser molt combatiu, després es va autocensurar. Hi va haver un abans i un després de passar per la Direcció General de Seguretat. Als baixos de Sol es torturava moltíssim. Julio DiamanteDes de fora la gent sentia com cridaven i molts pensaven: ‘Doncs alguna cosa haurà fet’». «Són temes que s’han tancat en fals. No hi ha hagut reparació, per tant el problema és latent i s’hereta d’una generació a una altra –opina–. Ho veiem amb l’auge de la ultradreta, la gent torna a abraçar aquelles idees. Si reflexionem sobre el perquè, veiem gent irritada que acaba culpant ‘els altres’, els que no pensen com ells, del que els passa. I els converteix en enemics que volen que desapareguin. Si no pares d’encendre la metxa de l’odi acabes amb un xoc de trens, és un cicle maligne que pot acabar amb un règim que dura 40 anys més». Les dones rebels Hi ha una altra protagonista, la Paloma, primera i antiga parella de Lenoir, dibuixant en revistes i còmics femenins de l’època. «Vol ser independent. Hi havia moltes dones que no es deixaven encotillar pel rol de mares i dones que promulgava el franquisme. Fins i tot des de dins, com Mercedes Formica, falangista que es va rebel·lar quan va veure que els treien tants drets a les dones i volia justícia social. Va ser de les primeres a denunciar la violència masclista». Una nena forense davant un cadàver El còmic deixa constància de la publicitat sexista d’aquells anys i de contrastos: dones fumant al costat de «missatges rancis sobre com ensenyar a les nenes a utilitzar guants de làtex» per protegir el seu «encant femení de les penoses feines de casa». Un altre personatge, tot i que per increïble sembli ficció, no ho és: una nena que acompanyava el seu pare, metge forense, als aixecaments de cadàvers. «Serà la futura doctora Buitrago, avui a l’Institut Nacional de Toxicologia. Vaig anar a consultar-li sobre autòpsies i investigació policial i m’ho va revelar ella. Va ser una de les primeres forenses d’Espanya. Acompanyar el seu pare li va despertar la vocació». «L’època és fascinant: una barreja de gent autocensurant-se i alhora aguditzant l’enginy per eludir la censura» «L’època és fascinant», opina al parlar de l’altre gran tema del llibre, la llibertat de premsa. «És una barreja de gent autocensurant-se i alhora aguditzant l’enginy per eludir la censura, gent que per molt que els tallessis les ales veus que la rebel·lia i la intel·ligència s’obrien pas i lluitaven per expressar-se». I cita Camus, que deia que un periodista es pot mantenir lliure «amb lucidesa per resistir la ràbia, obstinació al servei de l’objectivitat, desobediència, perquè ‘si no pots dir el que penses, pots no dir el que no penses’, i ironia». I recorda com presos i preses de les presons franquistes feien diaris republicans clandestins. «No es resignaven a no expressar-se. Eren cal·ligrafies i dibuixos a mà amb anècdotes o humor per aixecar la moral, unes fulletes que llegien als qui no sabien llegir». No falta un homenatge al pare Llanos, «que va començar sent falangista i va acabar en el Partit Comunista» i evangelitzant un Carabanchel ple de barraques (història que Carlos Giménez va mostrar a ‘La Chabola’). Com amb el seu veterà periodista, «que creia que de les idees falangistes sortiria un món millor i més just i es va adonar que allò va sembrar coses terribles». «Vull indagar en com la gent corrent justifica el nazisme o Stalin o Franco, com gent culta abraça idees feixistes». Valero ha escrit també guions de còmics com ara ‘Brujeando’ (amb Juanjo Guarnido), ‘Curiosity Shop’ (amb Montse Martín) i ‘Gentlemind’, amb la seva parella, el guionista Juan Díaz Canales (Premi Nacional amb ‘Blacksad’ i autor de la continuació del ‘Corto Maltès’). Ara ja treballa en una nova entrega de ‘Contrapaso’.

De l’eugenèsia al robatori de nens i les tortures: les clavegueres del franquisme en còmic

Teresa Valero disfressa de ‘thriller’ les misèries de la dictadura a ‘Contrapaso. Los hijos de los otros’, un ambiciosa història que reivindica també la llibertat de premsa

El més llegit